La rave celebrada recentment a Massalió ha tornat a encendre un debat recurrent: on acaba la llibertat cultural i on comença el delicte? Més enllà dels titulars fàcils i de la demonització automàtica de la música electrònica, penso que caldria fer una mirada més profunda i honesta sobre el que va passar i, sobretot, sobre el que falta.
La música electrònica no és una moda passatgera ni un caprici marginal. És una expressió cultural amb dècades d’història, amb valors associats a la creativitat, la comunitat i la llibertat. Milers de joves —i no tan joves— la viuen com una forma legítima d’expressar-se. El problema no és el ritme, sinó la manca d’espais adequats per canalitzar-lo.
Quan no existeixen alternatives legals, regulades i consensuades, el conflicte és gairebé inevitable. La rave de Massalió no es pot analitzar només des del punt de vista de l’ordre públic; també és el símptoma d’un buit. Un buit d’espais on la música electrònica pugui sonar sense molestar veïns, sense posar en risc l’entorn natural i sense situar automàticament els participants fora de la llei.
Això no vol dir justificar comportaments incívics ni ignorar possibles excessos. Vol dir assumir que la prohibició sistemàtica no resol res. Al contrari, empeny aquestes pràctiques a la clandestinitat, on el control és menor i els riscos, majors.
Si volem convivència, cal diàleg. Administracions, promotors culturals i col·lectius d’amants de la música electrònica han de seure i pensar solucions: espais específics, permisos clars, normes compartides. Perquè penso que una societat madura no és la que silencia el que no entén, sinó la que troba la manera d’integrar-ho sense trencar l’equilibri comú.
Publicat a Temps de Franja n.168, gener 2026