Fernando Senar (Universitat de Lleida), Cecilio Lapresta (Universitat de Lleida) i Ángel Huguet (universitat de Lleida)
Als patis dels instituts dels pobles de la Franja, els adolescents s’han acostumat a canviar de llengua amb la mateixa naturalitat amb què canvien de tema de conversa. Parlen la llengua del seu poble amb els avis i també amb els pares (encara que amb aquests cada cop menys), i alternen entre aquesta llengua i el castellà amb la majoria dels seus amics. Aquesta alternança, que sempre havia estat un signe d’identitat de la Franja de Ponent, sembla trobar-se avui en risc.
La pregunta és la següent: què passa amb una llengua quan no apareix a les pantalles?
La Franja de Ponent: un territori lingüísticament particular
La Franja de Ponent és un territori aragonès on el català (en la seva forma dialectal pròpia del territori) i el castellà han conviscut històricament en una situació diglòssica. Aquesta diglòssia ha determinat els àmbits d’ús de cada llengua: el castellà per al que és formal, administratiu i mediàtic, i la llengua pròpia del territori per a l’àmbit informal, la llar, les amistats i la comunitat.
Les xarxes socials: un nou marc de socialització lingüística
La irrupció de les xarxes socials ha transformat la manera de socialitzar dels joves. Plataformes com TikTok, Instagram o YouTube no són escenaris lingüísticament neutres; funcionen mitjançant sistemes de recomanació automatitzats que prioritzen els continguts més vistos i compartits, els més virals, afavorint així la visualització de continguts en la llengua majoritària, en aquest cas el castellà.
Això genera un efecte circular: com més contingut en castellà es consumeix, més contingut en castellà es recomana, i menys visible resulta la llengua de la Franja. Tècnicament se’n diu “biaix de popularitat”, però la seva traducció quotidiana és clara: si una llengua té poca presència digital, el mateix sistema la fa cada cop més invisible.
A aquesta dinàmica s’hi afegeix la lògica dels mateixos usuaris. Els joves aprenen aviat que publicar en castellà dona més oportunitats d’obtenir més “m’agrada” i més visualitzacions. Així, l’elecció de la llengua deixa de ser una qüestió identitària per esdevenir una decisió estratègica: parlar en la llengua de l’algoritme.
El que revelen les dades
Un projecte dut a terme pel grup de recerca Llengua i Educació de la Universitat de Lleida, en col·laboració amb l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i finançat per la Xarxa Vives d’Universitats, ha permès recollir informació sobre els usos lingüístics dels joves de la Franja, amb la participació de més de 180 estudiants de Secundària de Fraga i rodalies.
Els resultats mostren que la llengua del territori continua present en el context familiar (encara que cada cop menys), però sobretot perd terreny en contextos com el grup d’amics, l’institut i, especialment, a les xarxes socials. En conseqüència, el castellà es consolida com la llengua d’ús principal en els principals espais de socialització informal adolescent.
El més interessant és que aquesta disminució en l’ús de la llengua de la Franja està relacionada amb la manera com els joves perceben actualment cadascuna de les llengües de la seva zona. Les xarxes socials estan transformant aquestes percepcions a favor del castellà, convertint-lo en la llengua útil i popular, la llengua dels seus influencers preferits, que avui són els seus models de referència. I això deixa la llengua de la Franja en una situació delicada, on el seu ús i manteniment resulten cada cop menys importants per a les noves generacions.
Aquest fenomen, conegut com a “desplaçament lingüístic”, no ocorre d’un dia per l’altre. És un procés lent però acumulatiu, que es produeix com a conseqüència d’un canvi social en la percepció emocional d’una llengua. Si una llengua deixa de sonar als espais on es construeix la identitat (xarxes socials, amistats, oci, etc.), el seu prestigi s’erosiona.
Hi ha motius per a l’optimisme?
Sí, si s’actua amb sensibilitat cultural. Els mateixos canals que avui amenacen la llengua de la Franja poden esdevenir aliats per a la seva revitalització. En els darrers anys, ha sorgit una generació de joves creadors que publiquen música, humor o divulgació en llengües minoritàries, demostrant que aquestes llengües poden ser modernes, properes i digitalment competitives.
L’escola també hi té un paper fonamental: més enllà d’ensenyar la llengua, ha de restituir-ne el valor simbòlic i comunicatiu. Que l’alumnat la senti útil, legítima i pròpia, i no només correcta. I que la pugui utilitzar en projectes creatius, vídeos, pòdcasts o debats.
Les polítiques lingüístiques, per la seva banda, haurien d’entendre que avui el terreny de joc no és només la llei o l’aula, sinó també l’espai digital. Promoure continguts, visibilitat i referents en català és una qüestió de supervivència cultural.
