Amb l’amic Desideri Lombarte vam treballar a les tardes un any i mig (maig de 1985 – novembre de 1986). Feia temps que volia escriure aquestes ratlles de testimoni, però cercava unes fotografies que encara avui no he trobat i això em frenava.
Si la memòria no em falla, vaig conèixer a Desideri Lombarte al mes de maig de 1985. Crec que va ser l’Albert Manent el qui me’l va presentar. Aleshores, jo tenia 27 anys i ell 47. Recordo que l’Albert Manent (director general de Cultura) em va comentar: “és una persona de les teves terres i té uns problemes de salut que li impedeixen seguir desenvolupant la seva feina. Sense cap compromís, podria treballar amb vosaltres de cara a l’organització del II Congrés Internacional de Llengua Catalana”. Malgrat que ja tenia aparaulades algunes persones, com encara necessitàvem gent li vaig dir que sí. A Barcelona treballàvem en Rafel Ventura d’Alcampell, en Jordi Gibert i l’Antoni Bengochea a Calaceit. Més endavant vaig saber que la correctora dels nostres textos era Anna Simó, la que ha estat consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya fins fa pocs dies.
En Desideri de català, en un principi, en sabia ben poc, però les principals nocions les va aprendre ràpidament i de cara el treball era una persona molt competent. Va ser una gran sort el seu fitxatge, perquè, des d’un principi, va resoldre una gran quantitat de problemes.
Durant els mesos de juliol i agost vam fer mitges vacances, perquè vam aprofitar per fer contactes personals per totes les comarques de la Franja. En arribar el mes de setembre a les tardes vam començar a treballar per preparar els actes que se celebrarien a partir del mes de gener de 1986.
Jo en aquells moments, també ocupava el càrrec de secretari de la comissió per commemorar amb diversos actes el centenari de l’aparició de la publicació del poema èpic Canigó que va escriure mossèn Jacint Verdaguer.
El nostre lloc operatiu eren les oficines de l’organització i empresa de la cultura, Xarxa Cultural, situades al palau Mornau en el carrer Ample, 37 de Barcelona.
Des d’un principi en Desideri Lombarte va mostrar un gran interès per conèixer tot el que estigués relacionat amb la poesia catalana.
En aquells temps treballava a Xarxa Cultural en Celdoni Fonoll considerat com un cantant, recitador, rapsode, poeta i músic català. Enceta l’any 1974 una tasca insòlita dins del món de la Cançó: dir, amb fons musical, poemes dels autors més diversos, i escampar la poesia catalana per pobles, viles i ciutats. Durant aquells dies estava treballant en la publicació d’unes gravacions sobre poetes catalans fetes per la famosa locutora Maria Matilde Almendros.
En aquells temps en Celdoni i en Desideri van fer una bona amistat i en Celdoni, d’alguna manera, el va introduir en el món de la poesia catalana.
També recordo que en Desideri que li tenia una gran admiració de vegades traduïa el nom al castellà com a “Celidonio Hinojo”, un apel·latiu de manera afectuosa.
Durant la tardor de 1985 vam anar a veure a poetes com Josep Vicenç Foix que vivia a Sarrià on tenia una important pastisseria. Recordo que ens va donar un bombonet i una poesia que encara no havia editat. Uns dies després vam a anar a conèixer a Marià Manent al carrer Craywinckel de Barcelona. El seu net és un testimoni, perquè aquella tarda va passar a saludar l’avi.
Durant la celebració del II Congrés de Llengua Catalana en Desideri va conèixer al poeta valencià Vicent Andrés Estellés i a l’escriptor, també valencià, Enric Valor. De les Illes sé que va fer amistat amb el poeta i escriptor Josep M. Llompart i també va conèixer a la Maria Mercè Marçal i d’altres figures que desconec o no recordo.
No sols va conèixer a tots aquests escriptors i poetes, sinó que llegia i devorava les seves obres. Crec que va ser l’any 1986 que en Desideri es va presentar al premi Carles Riba dels premis literaris de la Nit de Santa Llúcia que organitzava i organitza Òmnium Cultural.
El novembre de 1986 vam tancar la barraca del II Congrés Internacional de Llengua Catalana. En Desideri Lombarte ja despuntava com a escriptor i poeta Va ser llavors quan l’Albert Manent em va demanar si creia convenient donar-li una beca, perquè seguís treballant i investigant les terres del Matarranya. La resposta no podia ser d’altra manera més que afirmativa.
D’aquí van sortir dues obres importants, Masos del Matarranya i Pena-roja, Treball becat per la Direcció General de Difusió Cultural de la Generalitat de Catalunya, que avui encara resta inèdit.
600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja, Ed. Xarxa cultural, Col·lecció Llibres de Ponent III, Calaceit 1990, Recerca becada per la Direcció General de Difusió Cultural de la Generalitat de Catalunya. Aquest llibre es va editar essent jo responsable de les publicacions de Xarxa Cultural.
Serveixen aquestes ratlles per donar a conèixer millor aquest gran homenot del Matarranya i també de la literatura catalana.
La següent poesia la va escriure aquells dies de 1986:
Salvatge fréstec
De la punta més alta del tossal,
ulls retillents, la testa coronada,
la negra fondalada
i l’aspre pedrissal,
mira el salvatge fréstec i delera
les femelles trescant entre el cascall,
i eixeca el cap al cel i les espera
a l’estreta relleixa del crestall.
Baixa el mascle lleuger pel roquissall
i es fiquen les femelles a la cova,
i la lluna s’amaga al nuvolall
Ara que és lluna nova,
hi ha mascles amb les testes coronades
que busquen femelletes astorades.
Publicat a Temps de Franja n. 163, novembre 2024