El rebuig a acceptar el català i altres llengües cooficials de l’estat espanyol com a llengua vehicular en el si del Parlament Europeu és prou conegut pels ciutadans que habiten en aquesta pell de brau i les seues illes diverses.
Recentment, el govern d’Espanya va proposar que el català (juntament amb el gallec i el basc) s’incorporés com a llengua oficial de la UE, la qual cosa permetria el seu ús al Parlament Europeu. Per a això es necessitava la unanimitat dels països membres.
La votació d’aquest tema estava prevista per al 27 de maig de 2025, en una reunió del Consell d’Assumptes Generals de la UE, a Brussel·les. Però aquesta decisió va ser ajornada perquè diversos Estats membres van demanar més temps per a examinar les implicacions legals, financeres i tècniques que suposaria una acollida favorable a aquesta mida.
Sí que es va aprovar, farà ara vint anys, en 2006, que ciutadans poguessin dirigir-se per escrit al Parlament Europeu en català.
La paradoxa del cas és que , tot i que no ha hi hagut cap votació formal envers el tema, la majoria dels països que han mostrat palesament la seua oposició a aquests reconeixements lingüístics a la UE, al·legant problemes de despesa econòmica, o de tipus legal o administratiu —com és el cas de Suècia, Finlàndia, Alemanya, Àustria, Croàcia, Itàlia o República Txeca— gaudeixen d’una important diversitat lingüística i un raonable grau de respecte i protecció de les seues llengües minoritàries dintre dels seus territoris.
Repassem alguns d’aquests casos.
Suècia reconeix oficialment cinc “llengües nacionals/minoritàries” a més del suec: el finès, tant en la seua vessant estàndard com la variant sueca (meänkieli); el sami, el romani chib i el Yiddish.
Aquestes llengües estan reconegudes sota un marc de protecció: poden usar-se en determinats serveis públics, l’ensenyament l’administració local, etc.
Finlàndia, primer país que, a través del seu govern va manifestar la seua “preocupació” perquè s’ampliés el nombre de llengües d’ús en el Parlament Europeu, manté, dins de les seues fronteres, una posició que no es pot qualificar d’altra manera que classista.
El país té com a llengües oficials nacionals al finès i al suec. Aquesta última llengua és cooficial a tot el territori, no solament als llocs on abunden els suecs parlants (a l’entorn de Turku i a les illes de l’oest del país). El nom dels carrers de les principals ciutats, començant per la capital, Hèlsinki, està retolat en finès i suec.
En canvi, l’escassa població que queda de llengua Sami, els anomenats lapons, que habiten en diferents nuclis dispersos del nord del país (entre 8.000 i 10.000 persones) estan perdent a ritme meteòric els pocs drets lingüístics que tenien. Lluny queda les ajudes governamentals atorgades a aquesta minoria per facilitar-los l’ensenyament, l’ús públic, i la tasca de promoció i recerca de la llengua a través del Parlament Sami Internacional, mides derivades de la signatura per part del govern finlandès de la Carta Europea de Llengües Minoritàries, allà pels anys noranta.
Ara l’actual govern conservador està fent una forta campanya de persuasió perquè els nens Sami deixen d’estudiar la seua llengua a les escoles i es centren en el finès i l’anglès. Unes quantes aules de llengua sami han tancat en aquesta darrera dècada per falta d’inscripció d’alumnes.
Alemanya, un altre país contrari a ampliar els drets lingüístics al Parlament Europeu reconeix, recolza i dóna certa visibilitat pública a diverses llengües minoritàries/regionals en el seu territori: el danès (en la zona de Schleswig-Holstein), el frisó, les llengües eslaves dels Sòrabs (en l’Alta i Baixa Soràbia) i la llengua Romaní de la comunitat Sinti, entre altres.
Àustria, tot i ser un país amb ple domini de l’Alemany, reconeix minories nacionals la llengua de les quals està protegida en unes certes regions, com per exemple a la Caríntia L’eslovè pot tenir també estatus de llengua oficial local en algunes zones.
Croàcia, a més de la llengua principal, el croata, també reconeix certs drets a llengües minoritàries presents en zones frontereres com l’Italià amb presència en escoles i mitjans de comunicació locals.
Itàlia, altre país que no veu clar l’entrada al Parlament Europeu de les llengües cooficials espanyoles, a més de l’italià, en diverses regions es reconeixen diverses llengües minoritàries o regionals, com als Alps/Dolomites, al Tirol, etc., on conviuen llengües com el ladí, l’alemany o l’eslovè.
La conclusió que es pot extraure d’aquestes breus dades és que molts dels països reticents a l’ús del català a organismes europeus ja tenen dins del seu territori múltiples llengües regionals o minoritàries. Això significa que la seva oposició al català no es deu —almenys no sempre ni exclusivament— a una falta d’experiència amb la diversitat lingüística interna.
La seua posició no sempre està lligada a una doctrina “monolingüe” pura, sinó als criteris manifestats per portaveus d’aquests països relatius a la rellevància pràctica, costos administratius, escala de parlants, o precedents institucionals. Criteris que, curiosament, no tenen tan en compte, a l’hora de desenvolupar una política lingüística en els seus propis països, on les llengües minoritàries tenen algun grau de reconeixement legal o institucional.
El Sami, un llengua europea en extinció
Parlant de llengües menyspreades i abandonades per les institucions europees, el cas de la llengua sami n’és especialment punyent.
La situació de les diferents llengües del poble sami –conjunt divers de pobles indígenes que habiten la regió tradicional coneguda com Sápmi— varia segons el país on es parla (a Noruega, Suècia, Finlàndia, i a la part russa de la Península de Kola (Óblast de Múrmansk) però tenen en comú la seua marginalitat i el descens progressiu de parlants, sense que les institucions culturals europees facin gran cosa per a ajudar a revertir aquesta situació..
S’estima que hi ha entre 50.000 i 100.000 persones sami parlants en total, distribuïda per països en uns 50.000-65.000 a Noruega, 20.000-25.000 a Suècia, 8.000-10.000 a Finlàndia, i prop de 2.000 a l’ esmentada península de Rússia. Els governs atribueixen aquestes inexactituds en el número de parlants a la dispersió i el caràcter nòmade d’aquesta ètnia, però també és deu a la manca d’interès dels organismes oficials per dotar de mitjans econòmics i de personal per protegir i vetllar per la conservació del sami. Aquesta és una llengua no indoeuropea i pertany de la rama finoúgrica (com el finès, l’hongarès, l’estonià, el mordovià etc.) comprenen múltiples variants lingüístiques, algunes més parlades, unes altres, molt minoritàries o en perill. El Parlament Sami és un òrgan no polític amb tasques bàsicament de pervivència lingüística i d’assistència social. Està format per membres demogràficament escollits de les diferents regions del territori Sápmi. Els seus dirigents mostren la seua preocupació perquè, en estar distribuïts i pertànyer administrativament a diferents països, alguns dels quals –com és el cas dels habitants a Noruega i a Rússia – no integrats en la Unió Europea, és molt difícil desenvolupar polítiques integrals i aconseguir ajudes institucionals per a la seua supervivència lingüística, cultural i material.
*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 132, desembre 2025