Malauradament, a la Franja en els darrers anys s’ha estès força la tendència de no parlar en la llengua pròpia als xiquets, ben sovint a partir de les classes suposadament més benestants i per mimetisme de la resta. En molts casos, certs personatges de la dreta més casposa i secessionista —linguísticament parlant— plens d’autoodi, solen ser els adalils, i els més abrandats, a l’hora practicar l’execrable conducta de no parlar la llengua dels seus ancestres als fills. Els mateixos que mostren un excés de submissió canina cap a tots aquells que ens manen de Madrid estant, i que donen la culpa de tots els mals a la comunitat veïna.
Primer de tot, el meu reconeixement a tots els que fan possible tirar endavant Temps de Franja.
Amb aquest article voldria expressar la meua preocupació per l’actual situació sociolingüística de la Franja, que pateix una gran problemàtica demogràfica, en uns llocs, la majoria, per despoblament i envelliment, i en uns altres, concrets, per la instal·lació de nouvinguts que ignoren les nostres especificitats lingüísticoculturals. Per això mateix crec que caldria incidir més en aquestes qüestions per part de TdF.
A la comarca de la Llitera amb 19.000 habitants s’hi està construint —de fet ja està pràcticament acabat—, per part d’un grup empresarial italià del sector carni, concretament a Binèfar, un macroescorxador que donarà feina a uns 2.000 treballadors, bàsicament mà d’obra no qualificada procedent de països extracomunitaris.
Les comarques de la Franja presenten una catalanitat primigènia, consubstancial —molts cops, però, no autopercebuda pels mateixos habitants—, de la qual la mateixa llengua n’és la mostra més evident, fins al punt que el concepte de “Franja” en depèn, ja que si en negues la llengua també en negues la seua mateixa existència.
Quan visitem Portugal —amb una població aproximada a la dels Països Catalans— no ens passa desapercebut als catalanoparlants com tots els productes —tots !— són etiquetats en la llengua del país, cosa que no impedeix que, a més, en alguns casos també hi figurin altres llengües, principalment l’anglès.
En un altre article argumentàrem com l’únic antídot contra la confusió i l’alienació era promoure la veritable cultura. No se’ns escapa, però, l’extrema dificultat que això comporta, ja que si som realistes hem d’ admetre que el més usual és que la majoria social —“la bona gent”— siga objecte de la manipulació més descarada, per part d’una minoria que a través seu aconsegueix d’imposar i mantindre les “tesis” que els són més favorables.
És l’única solució i l’antídot contra la manipulació i la confusió interessades que neguen la realitat; especialment a les nostres comarques, on les forces reaccionàries de sempre i, ens atreviríem a dir, els clans reaccionaris de sempre, pretenen continuar manant, recorrent si cal a la mentida i als prejudicis i tòpics més tronats, amb l’auxili de forces foranes i que neguen les personalitats col·lectives diferents de les de base castellana.
L’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff en el seu llibre Un país de butxaca, amb molts elements autobiogràfics, diu: “25 anys enrere hi havia 100 habitants a Nils. Tots parlaven català […]. Ara el poble té 200 habitants i queden 20 catalans […]. Els vells ja no juguen a botxes […] ara s’estan tots al petit cementiri”.
