Cultura, Cultura i Cultura…

//Joaquim Torrent

És l’única solució i l’antídot contra la manipulació i la confusió interessades que neguen la realitat; especialment a les nostres comarques, on les forces reaccionàries de sempre i, ens atreviríem a dir, els clans reaccionaris de sempre, pretenen continuar manant, recorrent si cal a la mentida i als prejudicis i tòpics més tronats, amb l’auxili de forces foranes i que neguen les personalitats col·lectives diferents de les de base castellana. Així, no dubten a explotar tòpics i recels infundats que de vegades comporten les relacions de veïnatge. Però sobretot el que més fan és impedir, recalquem, impedir, que la bona gent dels nostres pobles i viles puga saber quins són els seus orígens i d’on ve la seua parla; a canvi es fomenta un fals aragonesisme tronat, superficial i de cartró pedra, tot negant la veritable personalitat dels habitants de les comarques de la Franja i tallant d’arrel qualsevol lligam amb els seus germans de parla del Principat i del País Valencià. Indubtablement és una política que conté força components etnocides, en el sentit de voler destruir i eliminar característiques culturals concretes. Com apuntàvem això es fa principalment negant l’accés al coneixement i fomentant –amb l’eficaç concurs d’uns “mass media” intoxicadors i alienants– un semianalfabetisme confinat per un sostre de vidre que no va més enllà, i encara, d’un batxillerat justet i rutinari. D’aquí el pànic de les forces reaccionaries i uniformadores a un pensament realment lliure, com és el pensament universitari: en definitiva, el pànic a la Cultura –amb majúscula– i al lliure pensament. I d’això es valen, de la rutina i l’alienació seculars, ja que resulta evident que no tothom pot tindre els instruments culturals necessaris per analitzar plenament i amb llibertat les seues pròpies característiques culturals, així com el moment històric present i “el perquè de tot plegat”. Mentrestant haurem de continuar aguantant teories (sic) peregrines i de secà, ortografies estrambòtiques sense cap ni peus, sarcasmes estúpids i casernaris, i converses de bar elevades a la categoria de dogmes absurds i ridículs. Malauradament és el que hi ha; d’aquí la imperiosa necessitat d’acostar la veritable cultura a la gent del carrer i d’estendre la formació universitària; una tasca feixuga i penosa, però que, en definitiva, és l’únic camí contra la barbàrie i l’ocultació deliberada –per clans i forces que volen continuar manant-nos i no perdre arbitraris privilegis– de les veritables característiques, en tots els ordres, dels habitants de la Franja.

Share this...

Twitter

Facebook

email