Gran Recapte 2018

Volem una llengua normal, com a Portugal

// Joaquim Torrent

Quan visitem Portugal —amb una població aproximada a la dels Països Catalans— no ens passa desapercebut als catalanoparlants com tots els productes —tots !— són etiquetats en la llengua del país, cosa que no impedeix que, a més, en alguns casos també hi figurin altres llengües, principalment l’anglès. En canvi, aquí —prou que, malauradament ho veiem cada dia!—, a l’etiquetatge, la llengua pròpia o simplement no existeix —sobretot als productes de multinacionals— o, si escadusserament apareix, es troba en un segon lloc, o fins i tot en un tercer o quart lloc, darrera, per exemple, de l’ anglès, i de vegades del portuguès…

Resulta evident que el simple fet de tenir estat, com en el cas de Portugal, és un factor de pes per poder imposar —sí, imposar, aquest és el verb adequat— la llengua a l’etiquetatge, com al capdavall fan tots els estats dignes d’ aquest nom. L’existència d’estat es revela com un factor imprescindible per poder fer pressió damunt fabricants i comerciants, mitjançant la contemplació de possibles sancions en cas de marginació de la llengua pròpia.

Aquest de l’etiquetatge —tot i la seva aparent banalitat— és un de tants aspectes que ens il·lustren de la importància de tenir un estat propi a l’hora de fer respectar la llengua, encara que ja sabem que el simple fet de tenir-lo en el món actual no és cap panacea “per se”; malgrat tot, no tenir-ne és molt pitjor, i garantia segura de dilució en un magma aliè. Mentrestant, però, només podem aspirar a anar fent la viu-viu en l’etiquetatge —i no només en relació a aquest tema, sinó a l’ús de la llengua en general— i a limitar-nos a fer recomanacions apel·lant a la caritat (lingüística) dels empresaris; unes apel·lacions que, sincerament, no obtenen gaire ressò, llevat d’alguns envasos de carquinyolis o algun altre producte local —i també, cal reconèixer-ho, d’algunes dignes i comptades excepcions, com “Bonpreu”, i sempre al Principat—. Sense anar gaire lluny, com a petit botó de mostra, una coneguda casa de galetes de Camprodon col·loca el català en lloc secundari als seus envasos, i, també, una no menys coneguda empresa de xocolata del Pla de l’Estany hi posa per davant el castellà i l’anglès, i en les ampolles i els cosmètics d’una prestigiosa empresa d’aigües termals envasades del Pirineu també es margina la llengua. No continuem perquè seria un no acabar.

En realitat la nostra classe empresarial no dóna gaire mostres de compromís lingüístic ni de generositat vers la llengua, al contrari!, i això que tampoc no costaria tant d’etiquetar, per una banda, preeminentment en català per al nostre àmbit lingüístic, juntament —si és el cas— amb un etiquetatge específic per a l’ àmbit hispànic —atesa l’aversió existent cap a la llengua catalana— completat amb un altre per a l’àmbit internacional, on també hi figurés el català. Malauradament, segons que sembla, demanar aquests mínims és “demanar massa”… I, per tant, la demostració palpable que sense una plena obligatorietat legal no arribarem mai a una veritable normalització lingüística, i per descomptat en l’etiquetatge. La situació és la que hi ha; només ens resta esperar, però si aquesta espera es fa gaire llarga podem perdre bous i esquelles —tant lingüísticament com en força altres aspectes—, si no està passant ja.

 



/ CC0 Public Domain
Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: