No als macroescorxadors!
// Joaquim Torrent
A la comarca de la Llitera amb 19.000 habitants s’hi està construint —de fet ja està pràcticament acabat—, per part d’un grup empresarial italià del sector carni, concretament a Binèfar, un macroescorxador que donarà feina a uns 2.000 treballadors, bàsicament mà d’obra no qualificada procedent de països extracomunitaris. A banda que no hem de perdre de vista que el grup promotor ha estat acusat d’obscures pràctiques a Polònia per la justícia d’aquell país, cal dir que, per damunt triomfalismes i la magnitud de les xifres, una macroindústria d’aquestes característiques no és cap panacea; per començar, per la duresa de les condicions de feina i d’explotació difícilment cap autòcton hi voldrà anar a treballar, a més, en ser una empresa de capital i dependència forans els beneficis automàticament marxaran del territori, i això sense comptar el greu impacte ambiental i la gran generació de residus que es produirà , així com la incidència negativa en els recursos d’aigua o en l’increment de la congestió i la perillositat del trànsit, com també l’efecte inhibidor de l’incipient turisme de la comarca, basat en la qualitat de vida i el món rural; ja ningú voldrà visitar-la, convertida en sinònim d’una industrialització bruta i sòrdida, i fins i tot molts dels seus habitants més sensibles optaran per marxar a altres entorns més agradables. I en ser, com ja hem dit, els nous llocs de feina embrutidors, mal pagats i sense perspectiva no es propiciarà més que rutina i submissió, sense espai per al talent o la innovació… Tampoc no es pot negligir el greu impacte sobre els serveis que generarà el gran increment de població que es preveu, amb un elevat cost social i de tot ordre, agreujat per les grans diferències socioculturals previsibles, ja que malgrat ser la Llitera una comarca històricament majoritàriament catalanoparlant —tot i no pertànyer actualment el nucli de Binèfar al domini lingüístic català— la nostra llengua no hi és oficial, i, per tant, no hi ha cap garantia de la seua preservació; és més, en aquestes circumstàncies, un desenvolupament sobtat d’aquesta mena implicaria greus efectes sobre la vitalitat de la llengua a nivell no tan sols comarcal sinó també més enllà, com ja està passant, per exemple, al Baix Cinca.
Sincerament, no es pot hipotecar i alterar totalment, per interessos forans, i a més poc clars, una comarca sencera prescindint de l’opinió dels seus habitants i causant-los un impacte brutal. Costa molt de qualificar com a realment democràtic un sistema que permet impunement fets com aquest, sense debat ni alternatives… Com es diu vulgarment: que no ens venguen la moto. Massa interrogants i massa silencis”.
Tags: Columnes, estampes riberenques
Trackback from your site.
