Cal aturar la barbàrie cavernària i el terraplanisme a la Franja!

// Joaquim Torrent i Blanch

Malauradament, a la Franja en els darrers anys s’ha estès força la tendència de no parlar en la llengua pròpia als xiquets, ben sovint a partir de les classes suposadament més benestants i per mimetisme de la resta. En molts casos, certs personatges de la dreta més casposa i secessionista —linguísticament parlant—  plens d’autoodi, solen  ser els adalils, i els més abrandats, a l’hora  practicar l’execrable conducta de no parlar la llengua dels seus ancestres als fills. Els mateixos que mostren un excés de submissió canina cap a tots aquells que ens manen de Madrid estant, i que donen la culpa de tots els mals a la comunitat veïna.

Aquesta mena d’espècimens les poques voltes que escriuen es caracteritzen per a fer servir una prosa desfasada i pretensiosament ridícula en un castellà artificiós i inflat, ben sovint limitant-se a magnificar les excel·lències del «terruño» i a advertir-nos com són de pèrfids «els catalans». Al capdavall només són la mostra, gosaríem dir «l’excrecència», d’un provincianisme patètic, caspós i ridícul, a més, de, evidentment, inoperant i reforçador de la submissió secular d’aquestes terres als vertaders amos de tot, els mateixos que han aniquilat llengua i cultura a la resta de la comunitat aragonesa i del nostre domini lingüístic.

Si hi hagués bona voluntat, no perdrien el  temps sobre si la llengua s’ha d’anomenar d’una manera o altra, simplement la xarrarien i la farien servir habitualment per a tot i especialment amb  els xiquets, i sense recels cap als parlants d’altres zones. Però no, no es tracta d’això, és una cosa més profunda: hi ha un ressentiment i una manipulació soterrats, que ve de molt lluny, a major glòria d’una concepció centralista de l’Estat, supeditada a Castella i Madrid, de la qual el caciquisme tradicional sempre n’ha fet gal·la. D’això es tracta, d’aquí aquest odi contra tot allò català, encara que siga constitutiu de la nostra manera de ser i de la nostra història; cal falsejar-ho tot! I no es tracta de cap qüestió idiomàtica, no, sinó d’odi i ressentiment contra els qui en certa manera han reeixit —els veïns—  sense renunciar a ells mateixos; una actitud atiada pels sectors més cavernaris i els seus representants locals de la política hispànica, que ara semblen disposats a reviure «viejas glorias» pròpies d’altres temps que ja crèiem feliçment superats.  Estiguem avisats i no abaixem la guàrdia!