Lingüística ficció, o com “el chapurriau” (sic) ve de l’occità

// Joaquim Torrent

Recentment la revista La Comarca, editada a Alcanyís ha publicat un pseudoarticle de la senyora María José Gascón, titulat “La preocupación de nuestros antepasados”, que no és més que una pila i una mescla informe de falsedats, manipulacions i simplificacions sense cap ni peus, que posen en relleu el sectarisme, manca d’objectivitat i incultura de qui ho ha perpetrat, qui pretén fer-nos creure que el que ella anomena “chapurriau”prové en línia directa de l’occità , que a més no identifica i el fa “aragonès”. Pura ficció!

En aquelles èpoques tan reculades encara no s’havien individualitzat d’una manera prou nítida les llengües romàniques, i no hi havia consciència ni de la seua denominació; dit això es pot establir, segons el parer de tots els estudiosos mínimament seriosos, que en el territori de l’anomenat Viello Aragón hi havia tres realitats lingüístiques principals (deixant de banda els jueus): el basc i els que després serien l’aragonès, pròpiament dit, i i l’occità. El primer era propi de la gent més humil i aïllada, mentre que els altres dos, com a extensions del llatí, eren propis de gent d’un nivell més elevat, i més il·lustrada i amb més contactes. El protoaragonès el parlava gent d’ascendència indígena, i es contraposava al basc, també indígena però d’àmbit més rústec, en una situació semblant a la que es donava al Pallars i la Ribagorça, entre una parla bascoide i una altra romànica, com reportà Corominas. El protoocità, al seu torn, era usat per gent procedent de les contigües terres transpirinenques, principalment mercaders, molts dels qual s’establiren en recintes o barris —burgs— exclusius (com també a la veïna Navarra); a més, no hauríem de menystenir la influència del protooccità per adstrat i per prestigi cultural. Així, tenint en compte les raons exposades, no ens hauria de sorprendre que tant el “Fuero de Chaca” com d’altres documents coetanis foren redactats en un llenguatge de característiques bàsicament occitanes, però sense sense cap relació —com ella pretén— amb el que aquesta indocumentada senyora anomena “chapurriau”, en referència a la parla catalana de les comarques orientals d’Aragó, tot fent servir una denominació de dubtós prestigi.

Sincerament, resulta d’allò més absurd pensar que el protooccità del “Fuero de Chaca” és l’avantapassat del “chapurriau”, una barbaritat immensa que deixa ben retratada la seva autora —sense oblidar els efectes demolidors causats al prestigi del mitjà on ha aparegut…