La necessitat del l’infern*

// Carles Terès

M’he criat en una família creient, de les de l’època dels capellans obrers, quan s’intentava fer realitat el missatge igualitari i pacifista de Jesucrist. Malauradament per mi, malgrat els bons exemples que vaig veure al meu entorn, va arribar un dia en què vaig haver d’admetre la meua incapacitat per creure en el més enllà, en la transcendència, en la resurrecció dels morts.

Així doncs, he fet vida d’agnòstic, sense perdre el respecte per la doctrina que vaig viure a casa —que poc o gens tenia a veure amb la jerarquia catòlica. Vaig a missa en dates assenyalades (festes del poble, alguna celebració) que rarament superen el parell o tres anuals, i m’incomoda que els assistents no atenguin el sermó del capellà. Per què hi van, a missa, si se’ls en fot la cerimònia? Considero més ofensiva aquesta assistència que no pas l’absència.

Una de les coses que no m’empassava de la doctrina catòlica era l’existència de l’infern. No podia creure’m que, si existia un déu bo, no fos tolerant amb les seues criatures. Però a mida que m’he anat fent vell més clara he tingut la necessitat que existeixi un infern ben roent. Els elegits per davallar-hi no serien els pecadors clàssics, sinó els que es deixen governar per la seua voracitat, que no en tenen mai prou, que no els importa mentir, manipular, explotar, arrasar, enganyar, corrompre, només per acumular més i més riquesa, riquesa que no podrien acabar-se ni que visquessin mil anys. Em costa creure que l’únic “càstig” que tinguin sigui el de la mort. I encara gràcies que són mortals… Espero que no trobin la manera d’atènyer la immortalitat amb els seus guanys espuris, perquè serien capaços de qualsevol cosa. Riu-te’n tu, del comte Dràcula!

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022