Descomposició*

// Carles Terès Bellès

He sentit a la ràdio un reportatge sobre les empreses que van a netejar els pisos de la gent que ha mort sola, sense que ningú l’hagi trobada a faltar. La descripció ha estat esfereïdora. El més colpidor, però, ha estat el procés d’abandonament en què cau una persona, fins al punt de convertir casa seua en un podrimener. N’han descrit un cas; un bon veí, amable i educat, que de sobte es queda vidu. A poc a poc la vida va perdent el sentit. Un dia no es dutxa —per a què?— l’altre no renta els plats. Després no llença les escombraries… Passen el mesos i la casa es va omplint de porqueria, d’excrements, de podridura. Venen les rates, els escarabats, els gats, els cucs i els insectes voladors. El greix que excretem els humans pels mil-i-un orificis es compacta amb la pols i els residus i forma una crosta apegalosa sobre les superfícies. A l’últim arriba la mort, no se sap com ni quan, i la descomposició s’empara d’aquell cos que, de fet, havia deixat de viure feia temps. Després, molt després, la policia, el forense, el jutge… i l’empresa que ho neteja tot. Finalment no en queda cap rastre. Enlloc.

*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020