Lo Dia del Llibre, ara internacional, eixe gran invent comercial dels llibreters de Barcelona ja fa un segle, torna alegre cada 23 d’abril. A Catalunya, lo cavaller sant Jordi acompanya les vendes de llibres en la de les de roses, que continuen regalant los hòmens a les dones que estimen, símbol llegendari de princeses traspassat al temps del feminisme empoderat. A Aragó, la posició al santoral de l’antiu patró de l’estament nobiliari a tota la Corona ha determinat la festa oficial de la comunitat, en època de classes socials sense déus ni protectors de ficció.
La plaça dura del Pilar de Saragossa està oberta al sol amic d’un domenge de març. A dins, la plata de l’altar major brilla, ben polida després de la restauració de l’impressionant retaule principal: prodigi de relleus i sanefes d’alabastre i policromies fines a la predel·la. Entre tantes cares anònimes de la capital, reconec uns antius veïns de la vila: un matrimoni que estan sentint missa i un canonge del capítol de la basílica, que li dona la comunió a mi mare. La parella i nosaltres dos mos quedam xarrant contents a l’eixida, davant la Llonja. Una xica jove, embarassada, està cota mirant-mos i somriu, i no és que sigue coneguda nostra, sinó una turista catalana que para atenció a les particularitats del nostre accent: “Som de la Franja!”, li diem orgullosos; ella ja ho intuïa.
La Dirección General de Política Lingüística aragonesa, a través de la Comisión Asesora de Toponimia de Aragón (CATA), té engegat un projecte de recollida i verificació dels topònims de la comunitat. Sovint sotmesos a irregularitats a la cartografia i amenaçats per l’oblit, es pretén incloure els termes originaris dins del Nomenclátor de Aragón, que gestiona l’Instituto Geográfico de Aragón (IGEAR), i oficialitzar-los. Cada procés encomença en la presentació d’un llistat provisional a la CATA fins a l’aprovació successiva del Consell Cartogràfic d’Aragó i del Consell de Govern, que acaba amb la publicació al BOA.
Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada.
Que la jota està molt arrelada a tot Aragó és indiscutible. Així, les festes del Pilar 2022 l’han feit pregonera seua, encarnada en dos parelles de joteros que han parlat en primera persona en un pregó firmat per José Luis Melero: «Soy la jota aragonesa y llevo acompañándoos toda la vida», dieve, i continuave apel·lant a la seua presència en tots los temps i règims polítics, sense cap color, identificada especialment en lo «pueblo llano» aragonès, que l’ha cantat i ballat.
En aquells temps d’economia de subsistència i una mica més, moltes famílies urbanes solien passar l’estiu a les viles. Temps de nuclis familiars més extensos i de descansos allargats, perquè ja del mes de juliol, los iaios o els sogres, la mare i els fills-nets, tots s’instal·laven un parell de mesos a la casa que encara tenien a la vila d’origen, d’a on havien emigrat per guanyar-se millor la vida. Imperava la divisió de treballs o funcions, ja que la majoria de les dones es dedicaven a «sus labores», és a dir, a les tasques domèstiques, tal com ho registrava el DNI. I els pares de família es quedaven treballant a la ciudat, de Rodríguez, i només venien los caps de setmana o la quinzena rasa de les vacacions oficials.
A un taulell informatiu del Centre de Salut, enmig de les campanyes de prevenció s’obrie pas un dibuix d’agraïment a tot lo personal sanitari per la seua actuació durant la pandèmia de la covid. L’havie escrit Fadi, un xiquet de la comunitat paquistanesa de la vila, en un català tan perfecte com les seues intencions, fruit sense dubte de les classes optatives de català a l’escola local. Voluntat de saber més o d’integrar-se millor?
L’Instituto d’Estudios Turolenses (IET) és una veterana institució, fundada l’any 1948, que depèn de la Diputació de Terol. Des dels seus inicis ve realitzant una tasca cultural intensa i eficient en diversos sentits: lo foment de la recerca amb ajuts a investigadors i institucions, la promoció de publicacions (en col·leccions, revistes o obres singulars) i la divulgació a través de conferències, presentacions i exposicions. En definitiva, tracta de combinar el rigor científic i la seua difusió entre un públic ampli, en especial a la seua zona territorial d’actuació.
