…, tu tanques, jo tinc la clau (A1): la victòria de la traça discreta davant de l’arrogància. La veu popular sol fer costat a qui riu rader, i, així mos fa arribar, des dels orígens medievals de la llengua, noms que s’han anat perdent al llarg de centúries. D’estes pèrdues ja en donen fe els llibres parroquials més antius —del segle XVIII a la meua vila—: noms de pila castellans de bateats, casats i difunts, fidels d’una diòcesi saragossana de sempre. Fa més poc, durant 40 anys, la passada Dictadura va imposar una onomàstica monolingüe. Lo resultat va ser un hibridisme entre les denominacions oficials i les pròpies, que va amerar pronúncies i diminutius de generacions anteriors: lo tio Pèdro, l’agüelo Fransisco, la Fransisqueta, la Lusieta, la tia Pilara… Alguns cognoms mostren les formes autòctones: Blai-Blay, Andreu, Arnau… I les sentim encara en determinats “motes” familiars: los Jaumets, los Pepets, los Manels… O en expressions de la gent gran: Àngela Maria!, dit en to de sorpresa i ben apitxat, igual que Déu me’n guard! o Nostre Sinyor de l’Hort, hereus d’un món de religiositat senzilla; però també Marta i Gargori, l’humor laic aplicat als contraris que es combinen. La toponímia tossuda replega allò que vam ser: Santa Càndia, una finca; o Sant Sebastià, un barri més allà del pont. Lo santoral és, de feit, lo gran arxiu dels antropònims que s’obstinen a perviure: Sant Roc i el gos; la cuba de Sant Salvador d’Horta, que conta la tradició oral; Santa Barbera, de qui tenim l’ermita; Sant Anton, protector de l’estament popular rural a la Corona d’Aragó; Santa Àgueda, de les dones; i els nostres tres patrons seculars: Sant Esteve, Sant Llorenç i Santa Susanna, que donen nom a carrers avui pràcticament castellanitzats en esta fase lingüística substitutiva que vivim. Qui ací firma ho fa en lo nom heretat de la iaia Dolores, la meua padrina, i d’altres moes onomàstiques. Les actuals fan nàixer algun Marc o Laia, revifalles passatgeres, filles d’exotismes diversos —Izan, Arancha, Vanessa, Michel…— en temps globalitzadors: qui en tindrà la clau?
*Publicat a Diario de Teruel, 24 de gener de 2026