De tant en tant les llengües minoritàries d’Aragó fan un soroll gran i interessat. L’acabe de revifar l’acord de govern entre PP i VOX, decidit a «lliberar» el territori de la «imposició del català» en un parell de mesures reveladores: retocar la tímida Llei de Llengües de 2013 —la «Ley Rudi» del LAPAO— i suprimir l’Institut Aragonés del Català, part de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, privada ja de finançament públic. La hipèrbole és evident. Se presente el català com una força invasora i perillosa vinguda no se sap d’a on, quan la realidat no té cap èpica. Lo català de la Franja oriental aragonesa no s’ha imposat mai a ningú: és la llengua en què les famílies han parlat als fills durant segles; que ja ix als documents de la zona des de l’Edat Mitjana; que, sense decrets ni banderes, ha transmès les cançons i els noms dels tossals i les flors com lo pa de cada dia. La paradoxa és notable. Allò que es diu «imposició» resulte ser un català invisible a l’administració i a la rotulació oficial i una assignatura optativa a l’escola: la llengua catalana materna està minoritzada i és voluntària; lo castellà deprès, obligatori i oficial. Més sorprenent encara és la desproporció de l’alarma: uns 50.000 parlants —un 3,7 % de la població aragonesa—, que viuen dispersos en zones rurals, de baixa natalidat, emigració juvenil i una immigració recent que s’integre en castellà. Quina amenaça colossal s’amague en este grapat de franjolins per provocar tanta por? Lo que inquiete és lo simple feit d’existir. Que recòrdon que Aragó no és ni ara ni mai monolingüe ni monolític. Des dels despatxos castellanoparlants de la capital, se dicte què és propi i què no, despreciant un patrimoni que també és aragonès i herència compartida de la vella Corona catalano-aragonesa. No defensen la llibertat, sinó la uniformitat. No combaten cap imposició, sinó que n’exercissen una altra, buscant l’extermini del diferent. Com galls esfloreats i molt plomatge, canten guirigalls insensats en lo pit unflat i abanderat, convençuts que el món s’acabe a la porta del seu corral.
*Publicat a Diario de Teruel, 25 d’abril de 2026