Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig…
Lo cresol

Escriure, perviure*
// María Dolores Gimeno
Llei de vida és morir. Veïns, coneguts, amics d’amics i llargues xifres de desconeguts mos han anat dixant des de l’inici d’esta llarga pandèmia, lluny dels ulls incrèduls dels negacionistes. D’altres han patit la normalitat de la mort per altres malalties i per l’edat quan tocava o per accidents inesperats quan no. Uns quants, en fi, ja no hi son. Dos amics fa poc, al març va morir José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal.