Interessant debat a Maella sobre la despoblació al món rural

“FEM CORRO” enceta un format de converses obertes a l’aire lliure

// Redacció

L’Associació Guirigall de Maella va iniciar el passat 4 d’agost “Fem corro: converses obertes sobre temes actuals”. Així es vol reviure la dinàmica dels “corros” de gent a l’estiu, a la porta de les cases a l’hora de la fresca, com una manera d’intercanviar idees entre els veïns però a partir de les reflexions d’experts en les matèries de debat. Este primer corro va tractar sobre “La despoblació al món rural: problema & solucions”, a la plaça Alta, moderat per la Loli Gimeno, sòcia del Guirigall, en la intervenció de Marc Martí, politòleg de Massalió, promotor de la “Nit en blanc” i del Centre Social l’Argilaga” —que té una interessant programació mensual d’arts escèniques i música— i Natxo Sorolla, sociòleg, professor de la Universidad de Zaragoza, originari de Pena-roja però resident a Favara. Dos persones en formació i en una manifesta aposta vital pel territori.

Martí i Sorolla van partir de les dades demogràfiques de Maella, població d’uns 2.000 habitants repartits en 1.500 autòctons, 500 estrangers —en predomini dels procedents de Pakistan— i al voltant de 100 europeus —molts holandesos—, lo que suposa un 25% de fora, mentres que a la veïna Batea només és de l’11%. Més rellevant encara és l’alt índex de masculinització: 127 (cada 100 habitants n’hi ha 27 hòmens més que dones), un dels factors més significatius de la despoblació, que ací supera la mitjana comarcal.

 “Per què s’emigra?” va ser la qüestió inicial. Com als demés pobles, les causes de l’emigració maellana són diverses i no només per la falta d’oportunidats laborals al territori. En molts casos n’hi ha una voluntat clara d’abandonar l’entorn rural, canviant-lo per les ciudats i el seu relat consumista i d’oci, una atracció irresistible, i això conjuntament en l’anonimat que proporcionen, lluny de l’ambient tancat de les comunidats xiconines. De feit, lo col·lectiu LGTBQ i a continuació les dones són los que més emigren des del món rural.

Dos factors problemàtics conjunturals són la falta de vivenda, en especial pels jóvens; i l’assistència sanitària, ací sobretot per a la gent gran, que s’ha de desplaçar a l’hospital comarcal d’Alcanyís. És evident que s’ha avançat bastant en inversions en infraestructures i en tecnologies, però en molts casos han valgut més per marxar que per quedar-se: p. e., professionals com metges i mestres que van i venen al dia des de Saragossa, o les xarxes socials, que no sol mos connecten a casa sinó que faciliten lo control remot d’alguns oficis que abans s’havien de fer al mateix territori.

A la pràctica n’hi ha un moment en què els jóvens marxen de la vila, pels estudis, per vere món, buscant altres treballs… Segons Martí i Sorolla s’ha de facilitar el seu retorn en una etapa vital posterior, al voltant dels 30 anys, a través de solucions de tipus sociològic i sentimental; la primera la de mantindre lligams a través d’actividats diverses com un grup de teatre, un club de futbol, una lliga o competició… En eixe sentit, s’ha d’incrementar l’oferta d’oci, i són importants les infraestructures esportives i culturals i les associacions locals, que ara estan vivint un moment de crisi enmig d’altres models de relació.

Per quedar-se, a part de facilidats materials com l’oferta immobiliària, s’ha de donar protagonisme als jóvens i, en especial, a les dones jóvens, i ser capaços de fer ambients més tolerants a les opcions o pràctiques de vida diferents. Alhora cal crear un relat positiu de què “s’està bé a la vila”, trencant l’“estudia-i-marxa” que incentiven les mateixes famílies, i enfront de la ciudat com sinònim de glamur i d’èxit a l’imaginari col·lectiu. La realidat “urbanita” sovint comporta condicions precàries de treball i de vida, i a la capital no sempre s’utilitzen ni resulten pròximes les seues ofertes culturals.

Últimament, s’està produint una conscienciació al món rural a partir de publicacions acadèmiques o divulgatives —com La España vacía, de Sergio del Molino— i de les plataformes socials o polítiques que el reivindiquen, així com moltes iniciatives en marxa que replega el portal “España despoblada” (www.españadespoblada.es), entre elles “La era rural” a Aragó. No obstant, l’esforç és complicat i els resultats escassos. Normalment, s’actua quan arriba el moment de tancar l’escola, i allavòrens és ja massa tard, segons Martí, que ara està realitzant un estudi sobre repoblació encarregat per la comarca de la Terra Alta.

Sobre la situació concreta a la zona, se va parlar de l’impacte dels neorurals, que en opinió dels dos experts és poc significatiu i que no solen arraïlar al territori. Quant a la incidència econòmica del turisme és més complementària que essencial, ja que en poblacions tan actives al sector com Beseit no han augmentat los habitants. Al mateix temps, van subratllar l’oferta de treball en oficis i serveis que no s’arriben a cobrir, a part de la del sector primari. En general, les viles agrícoles com Maella se mantenen, enmig de problemes com que, des de fa temps, molts fills de “cases fortes” han dixat la terra pels estudis, mentres que els llauradors jóvens que no tenen patrimoni propi necessiten grans inversions en maquinària o equipaments; això ha generat en alguns punts la presència de fons d’inversió com a propietaris i gestors de les terres que altres treballen, canviant lo model d’agricultura familiar —Francesc Serès ho retrata cruament a La pell de la frontera, a propòsit dels Monegros, lo Baix Cinca i la Llitera—. No es va insistir, en canvi, en lo factor negatiu de la gran concentració econòmica a Saragossa, ni en la deslocalització com la patida ja fa temps al sector tèxtil maellà.

De la intervenció de les administracions se va destacar la comarcalització, que ha resultat positiva perquè ha incentivat algunes mesures com la creació de guarderies i transport escolar i últimament un transport adaptat i a demanda per raons sanitàries. Però cada comarca és un món. Al mateix temps, s’ha generat una emigració de mitja distància a les capitals respectives com Alcanyís o Vall-de-roures. De Casp, en canvi, se va indicar la seua situació d’estancament.

A pesar del mal oratge per un cerç persistent, l’assistència de públic va ser notable, igual que la seua participació. Alguns van expressar queixes per la qüestió sanitària o pels autobusos, altres van destacar que els titulats universitaris no troben treballs qualificats als pobles d’origen, bastants van reivindicar el món rural i la seua qualitat de vida, i també se va comparar la situació de l’Espanya i la França rural —que patissen dels mateixos mals—. Les reflexions d’este “corro” podrien continuar en un altre sobre el foment de l’emprenedoria entre els jóvens, de manera creativa, o en temes adjacents, reforçant los vincles comunitaris gràcies a l’intercanvi de les idees i, encara millor, arribar a solucions concretes. I també, potser, escampar la iniciativa per altres viles veïnes.