En aquest llibre es recullen les dotze ponències presentades del 14 al 16 de juliol del 2021 als cursos d’estiu a Jaca de la Universitat de Saragossa, publicades el 2022 per les PUZ i com a volum 9 dels «Papers d’Avignon» per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia. Els directors-editors del volum, en J. Giralt i en F. Nagore, declaren al pròleg que aquest ofereix una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida —tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón. Al llibre, deixant l’acostumat soslayo, és tracten com cal les literatures en aragonès i català, les nostres pròpies i històriques.
L’espectacle dels polítics al Parlament amb les seves intervencions, interpel·lacions i sortides de to és un panorama lamentable i criticable es miri per on es miri. Gairebé sempre els partits polítics es dediquen a la defensa d’ells mateixos més que a la defensa dels interessos dels ciutadans. Sembla que els períodes de les legislatures han esdevingut períodes electorals en tota la seva extensió. No cal dir que els partits polítics per governar han de guanyar vots i eleccions, això està fora de dubte, tot i que en l’aplicació dels seus programes electorals —lleis, polítiques de tota mena, justícia social i llibertats— haurien de dedicar la major part del temps, que són els objectius i bases del sistema democràtic.
Amb el títol Baules. Cartes generacionals s’ha publicat enguany a les edicions MMV de Cornellà de Terri, a cura d’en David Pagès i Cassú, un recull de cartes adreçades a 45 personatges catalans desapareguts per part de persones que els coneixen bé. La gran majoria d’aqueixes lletres van acompanyades d’unes altres que els autors envien als descendents dels adreçats o als conciutadans de llur entorn. Amb aquest epistolari el curador aconsegueix d’establir continuïtat —baules— entre nosaltres i els que, en condicions prou difícils, ens han ajudat a ser el que som en aquests darrers cent allargassats anys, i el que pretenem ser en un futur immediat que s’augura també difícil. Hi trobareu de tot: 13 dones i 32 hòmens, amb predomini de lingüistes i escriptores/ors, que us en compto 18, com no podria ser altrament vist el pa que s’hi dona.
S’apropen los dies de Nadal i, com cada any, tinc la sensació que aquelles persones a les que no mos agraden estes dates estem socialment obligades a estar contentes i agraïdes, deixant de banda algun que altre principi perquè, dona, «és Nadal, fes l’esforç». Enguany, a més, tinc la impressió de que hi han moltes més persones (joves especialment) que estan (estem) bastant fartes d’esta societat vàcua i supèrflua basada absolutament en les aparences i en consumir cegament, potser, senzillament no volem participar a este joc de màscares que toca ficar-se cada Nadal.
És ben cert que les lleis antigues o molt antigues perden tota eficàcia i justícia i per tant s’han de canviar, tot i que, només amb el canvi de la llei per part dels parlaments no és suficient per a què les situacions injustes i la manca d’eficàcia es corregeixen. La correcta aplicació de les lleis és gairebé tan important com la pròpia llei. Són els jutges els que han d’interpretar-la i aplicar-la en el moment de jutjar els casos concrets o revisar les sentències si s’escau. I aquí arriben les dificultats. Per molta força de voluntat que hi posin els jutges en ajustar les sentències exactament a la llei, en últim extrem i en cas de dubte sempre juga un paper important —potser inclús involuntari— la ideologia política i/o religiosa.
Les converses de la família en lo nostre català franjolí destaquen del castellà general i sorprenen a més d’un a l’habitació de l’hospital Miguel Servet, on jeu mi pare malalt. Dies de vetlla trista. Al d’Alcanyís, en canvi, hospital de referència de les viles del Matarranya catalanòfon i del Baix Aragó, que ho és en part, les proporcions idiomàtiques s’equilibren més, i allí ningú s’estranya quan escolta la nostra diversitat de parles. Al de Saragossa una metgessa mos sint a mi mare i a mi, i pregunta d’a on som: la nostra parla li recorda la d’un amic que té a Valljunquera i d’un altre de la zona, una mica diferenciada.
L’acte va ser solemne, brillant i emotiu, tan emotiu com autèntic. Més de dues-centes persones representant a les llengües originàries de la comunitat aragonesa, però ara minoritzades. La magnífica sala Paraninfo del paranimf de la Universitat de Saragossa feia goig. L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua es presentava en societat. Hi eren presents quinze dels setze acadèmics, tots menys el director de l’Institut de l’Aragonés Ánchel Conte, que malalt, va ser present de manera telemàtica. Hi havia polítics, alcaldes i molts professors de l’àrea de Filologia de la Universitat saragossana. Per suposat molts representants de les associacions en defensa de les llengües, que van ser molt esmentats pels ponents.
De nacions sense estat en aquest món n’hi ha a caramull. En teniu prou de pegar una ullada al nostre estat espanyol i al veí francès de més amunt, tots dos estats són exuberants fossars de nacions. Quan al segle XIX i principis del XX l’Imperi Otomà —també un altre gran fossar— s’anava esmicolant, podia semblar que els Balcans n’esdevindrien un de nou, ara sota la batuta greco-sèrbia —simplifico, és clar. No ha estat del tot així, però tampoc és encara aclarit del tot. Una de les nacions balcàniques que ara ho té magre per a subsistir és la dels arromanesos.
