Mireu el món i veureu el que passa. Conflictes amb guerres hi ha a Gaza, Ucraïna, Sudan, Birmània i una llarga llista més. El resultat de totes elles és la mort de soldats, civils, nens i persones grans –el resultat més cruel de tots–; destrucció d’estructures socials i econòmiques; fre o endarreriment del desenvolupament econòmic dels països en conflicte i distorsions a nivell mundial o regional. Tot i que, les guerres i conflictes armats produeixen resultats més que positius per alguns, els fabricants i proveïdors de material bèl·lic i els especuladors.
De no ser les que obren alguns masos, han desaparegut aquelles claus grans de ferro que no cabien a la faldriquera. Les han substituït altres més llugeres d’alumini, que han anat variant al mateix temps que s’han reforçat los panys i blindat les portes per posar la cosa difícil als lladres. No queden tampoc, inútils, aquells picaports del mateix ferro, que avisaven de què hi havia algú al carrer demanant pas, però se’n troben de supervivents tant a les portes nobles d’alguna casa restaurada, forjats per un ferrer artista, com rovellats a les velles i buides de les nostres viles.
La nova reforma del pacte migratori de la Unió Europea ha generat un intens debat entre els experts i les organitzacions de la societat civil. Aquesta actualització, que s’ha gestat amb opacitat i manca de transparència, representa una consolidació de les polítiques de tancament i exclusió envers les persones migrades i refugiades.
El resultat del cas Mónica Oltra era obvi des del primer moment, però han hagut de passar un parell d’anys de calvari judicial i mediàtic per a què la causa s’arxivés. I el poder oligàrquic (econòmic, mediàtic i judicial) seguirà fins que el procés contra ella s’hagi exhaurit. Em resulta força ingenu pensar que algú demani perdó. Això és una guerra i a les guerres ningú demana perdó. A Oltra la van denunciar per encobrir els delictes sexuals del seu exmarit.
Quan en Jordi Solé Tura i companys, els dits pares de la Constitució, van rebre l’encàrrec de redactar-la, tenien clar que els calia fer-la tan democràtica com fos possible i sense apartar-se mai dels principies franquistes, ja fos perquè els va ser així indicat o perquè ells mateixos n’estessen convençuts. Es tractava d’un veritable tour de force: assolir en política la quadratura del cercle. I, a fe de Déu, ho van aconseguir.
Enguany he passat el 8 de març, per primera volta en molts anys, a casa, a una vila petiteta del Matarranya històric, lluny de les grans manifestacions a les que estava acostumada assistir anys enrere, lluint pancartes i banderes, acabant la jornada sense veu i amb molta esperança, amb eixa il·lusió de qui confie en que hi ha una altra manera de fer les coses, que existeix un petit foradet per on colar-li un gol al patriarcat. Pel moment l’any 2024 me demane més casa i menys ciutat, allunyar-me del soroll i apropar-me a les arrels.
En aquestes línies aplicaré tan sols el sentit comú, perquè estic convençut que no calen altres coneixements per opinar sobre el comportament dels jutges —d’alguns jutges vull dir— sobre el tema de la Llei d’Amnistia per als implicats en el procés català. On s’ha vist que abans d’aprovar una llei pel Parlament, gran part dels magistrats que conformen el Consell del Poder Judicial, altres magistratures, associacions o a títol individual, s’oposin a la futura llei? Un Consell caducat fa cinc anys, que repugna per inconstitucional i per la seua unilateral politització, s’aixeca com a garant de la Constitució, marcant les línies d’actuació del poder legislatiu. No en tenen prou d’aplicar el dret sinó que volen crear-lo.
Los nous governs autonòmics de coalició entre dreta i ultradreta han encomençat a ficar en pràctica polítiques regressives pel que fa al català i enfortir la presència del castellà, que creuen amenaçat o, simplement, superior. Actuen en llicència per anular qualsevol diferència, seguint un modus operandi que es concreta en la supressió de subvencions a les associacions que treballen per la llengua i cultura autòctones, en l’acció restrictiva a l’ensenyament i en eliminar distincions o activitats culturals en català. A la comunitat valenciana, en dos models d’escola segons la llengua vehicular, la Llei de Plurilingüisme eliminarà el 25% d’ensenyament en valencià a les comarques castellanoparlants mentre que a les valencianoparlants lo 25% sirà en castellà; ja han suprimit l’Oficina de Drets Lingüístics. A les Illes Balears, on hi ha un sistema educatiu d’immersió en català, es pretén la segregació en nom de la llibertat de la família a elegir l’elecció de la llengua. També s’hi ha eliminat la Direcció General de Política Lingüística, igual que a Aragó. A la nostra comunitat lo dret a l’ensenyament en la llengua materna equival a una solitària assignatura optativa tant a la franja catalanoparlant com a les zones de l’aragonès, però en l’actual context tot pot anar a pitjor. La recent constituïda Academia Aragonesa de la Lengua persistís sense la minsa subvenció que tenie i encara a un despatx minúscul sense seu pròpia. S’han acabat les subvencions. I tant lo president Azcón com lo vicepresident Nolasco van exercint de filòlegs aficionats en seu parlamentària i fora d’ella, obsessionats en la denominació científica de “català”, que ells canvien pels eufemismes d’“aragonés oriental” o els noms de les variants locals. No sé quina nosa los podem fer els quatre gats que parlam català a la zona oriental —o els encara menys parlants de l’aragonès—, pocs i en evident regressió; no m’explico quina por fem, desperdigolats a la Franja desestructurada, encara sense massa consciència de lo nostre davant del castellà oficial, fort, prestigiat i conegut per tots. Ignorància, exageració, mala fe i catalanofòbia atàvica.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
