Vaig créixer en un suburbi de Barcelona on tots érem d’origen immigrant. La primera volta que em van atracar tenia vuit anys i em van fotre les deu pessetes que duia per a comprar el pa. Va ser un xiquet de la meua edat, armat d’un cable amb què em va fuetejar les cames. Fins que en vaig fer 17, em robarien amb intimidació una quinzena de voltes més. Sempre espanyols i consumidors de magre com jo. Quaranta i molts anys més tard, ma filla menuda va viure sola al mateix pis un parell d’anys. Arribava a casa ben de nit i mai ningú la va assaltar per robar-la. El mateix barri, ara amb molta població extracomunitària i de cultures no cristianes.
No sé si era jo que atreia els “quinquis” o si l’alarma que s’ha creat relacionant immigració amb delinqüència és del tot desmesurada. Jo només em guio per allò que he viscut. Fets, no fakes.
Carles Terès
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026