Em desperto. Quan surto al carrer de matinada, clareja. Davant de casa encara dormen els veïns en un edifici de sis plantes i dotze pisos, tots menys una vella que sempre em mira darrere un vidre que desprèn vapor de llàgrimes amb te. La seua casa està lacrada com una carta per a ningú. Tremola l’asfalt al matí. Com els ossos d’un arbre en un hivern nuclear carrisquegen les nostres arrels. La vella es veu en mi, jo m’hi veig en ella.
Pel camí de la feina m’aturo com cada dia a la terrassa d’un bar. Demano un cafè a la cambrera. Mentre espero tinc la intenció de fullejar el diari. M’aturo en la primera pàgina on uns ulls de xiquet m’interpel·len a través de la tinta, rojos com la desolació i el fum agre de la mort. La seua pell està coberta per la crosta de la por i el sofriment. Pare i mare són per a ell només paraules aniquilades sota les màquines de guerra. No sé si és israelià, ucraïnès, palestí, siri o sudanès. No m’interessa, importa el fet que està sol entre edificis derruïts, que la seua mirada suplica compassió. El cap se m’omple de qüestions que dormiran en mi, repetides, obsessives, preguntes sense resposta. La cambrera col·loca sobre la taula una magdalena i una tassa fumejant. Llàgrimes cauen sobre el cafè que es vessa sobre les notícies, com una explosió que cobreix cares de xiquets en qualsevol guerra.
S’acosta Nadal, nantres menjarem rostit, gambes i torrons, estarem al costat del foc, amb calefacció i veurem les notícies resum de l’any des de les butaques del confort.
Quan acabo la meua jornada laboral ja és de nit. M’agrada tornar caminat per la ribera del riu, m’ubico en el meu poble i recordo altres temps.
No està la veïna darrera la finestra quan torno a casa per un camí d’herba sota la lluna. Fanals desenterrats volen fugir de la seua nit, com ella, com jo del meu insomni.
Publicat a Temps de Franja n. 164, gener 2025