Vuit de març, una altra dona assassinada per violència masclista. La ràbia em paralitza però no puc quedar-me a casa: aniré a la manifestació a cridar, a cridar al costat d’altres dones i algun home. A la nit, veurem les notícies on diran els percentatges de persones que han recorregut els carrers de ciutats i pobles en contra de la violència masclista i defensar els drets igualitaris.
Als centres educatius, si la mestra o el mestre ho consideren, es parlarà del perquè avui es commemora el dia de la dona treballadora. I ja hem complit. Quan serà la pròxima?
Avui també ha vingut un fuster per donar-me pressupost dels armaris de la cuina que vull canviar. Vam quedar a casa per veure la feina i xarrar mentre preníem cafè. Es diu Jesús, de Guinea Equatorial. Noto que hi ha alguna cosa que el preocupa. En faré un resum. Feia cinc anys que el seu germà i quatre amics més van estar enganyats y segregats per la seua ideologia contrària a la dictadura pels sicaris del dictador Obiang. És espanyol i té la família aquí. Els seus familiars estan treballant per tal d’aconseguir el seua alliberació i el retorn al nostre país per via administrativa i diplomàtica. El Tribunal Constitucional ha declarat ordre d’alliberació, El Parlament Europeu també i ara és el Tribunal Superior de Justícia qui declararà a favor de l’alliberament. Mentre es resol el cas, amb la lentitud pròpia de les vies institucionals, em parla de les seues tortures freqüents i d’una intensitat terrible. Ahir van matar el nostre amic, no va resistir la tortura, em diu Jesús, mira’l amb la seua dona i els dos fills una setmana abans del segrest. Els seus ulls brillaven i jo vaig deixar de preocupar-me pel color dels armaris de la cuina… No sé què fer, però ho vull contar.
Publicat a Temps de Franja n. 165, abril de 2025