Caramel·lets
// Roberto Albiac
Avui m’aganave estirar les garres i desconnectar. Lo terme no és gota complicat, així que em poso el tabardo, bon calcer, ixco de casa, i emprenc los carrers i les carreres que desemboquen a les hortes del voltant. No m’importe l’itinerari que faré: les forces, l’oratge i la caiguda del sol me’l marcaran. La senyalització ja m’anirà eixint pel GPS del meu cap i, segurament, dels meus records. Les fites, a un puesto com este, no podien ser su els arbres i les matisses.
De repent, apareix davant lo monumental llidoner de tronca retja i retrobo, una volta més, aquell xiquet que rosegave llidons obscurs a la falda i els escopinyave an aquell retall de botella unit a un globo, ideal per a entretindre’t a afinant la punteria. Avanço per la carrera i el riu me va fent companyia: los sarsals, adormits, m’evoquen aquelles b(e)renes estivals, al costat del toll, d’un pescador a sarpeta xopet, refrescat i en les mans, i els morros, tintats per les móres. Més entavant, lo ginjoler me salude des de l’antera d’aquell bancal que m’indique que he de tirar cara el tossal: com punxaven aquelles rames (i aquells pinyols) però que gustoses aquelles mançanetes xiquinines quan les cruixies dins la boca… Aquell puntet àcid sempre te dixave «més tou que un gínjol».
Encomenço a puiar la costereta i, pels voltants, vec com lluïxen vistosament les cireres d’alborcer: encara em ressonen aquelles advertències infantils de «no en minjos massa que emborratxen!», mentres noto a la llengua l’agradable aspror i la dolça carn pastosa me rasque entre les dents. Que afortunats érem (i sem), los criats per les viles, de saber trobar caramelets penjats pel terme, i de poder-mos posar dolcets, sense haver d’anar a una tenda de xutxeries. Que màgic notar que, tastant eixa dolçor, torne a reviure aquell sagalet llaminer que passave les hores explorant lo terme i que, probablement, mai ho ha dixat de ser.
Publicat a Temps de Franja n. 156, gener 2023
Tags: Esparpillant paraules