Profe*

// Roberto Albiac

La delegada assenyale el relotge «falten sols 5 minuts: encara no ens has passat el termòmetre i hem de desinfectar totes les taules perquè canviem d’aula». Intento veure que així és a través del baf dels vidres que tinc entre la mascareta i eixa diadema-micro unida per cable a l’altaveu que em penge de la burxaca. Guardo al maletí llibres i la llapissera de pissarra, lo dixo al costat del portàtil i el casset, i els substituisco per la pistola de temperatura, lo rotllo de paper i l’esprai: me sinto com un «Mister Potato» al que una pandèmia ha anat afegint complements surrealistes mentres sone una de les alarmes del repertori que tenim per a distingir los patis diferenciats i les eixides escalonades. Apunto ràpidament al dispositiu los alumnes confinats i absents i apreto a córrer perquè m’aguarde una classe telemàtica de batxillerat semipresencial (per sort, este curs, de moment, no totes són com eixa!).

Si quan vaig debutar, m’hagueren explicat tot açò, no m’ho hauria cregut… Fa uns dies vaig tornar a saber d’aquells xics que ara tenen la mateixa edat que tenia jo quan los faig fer les meues dubitatives primeres classes: sanitaris, mecànics, administratius… inclús docents! (coincidirem?). També m’han dit que alguns d’aquells que em van preguntar fa uns anys si m’estressaven molt (perquè em veien mutar a canós) han entrat a universitats. Qui sap si aprofitaran totes aquelles sessions que vam compartir junts. Jo sí que he intentat aprofitar-les durant tota esta apassionant aventura formativa: adaptant-me coordinat als canvis; assumint noves responsabilitats; xalant en aquells grups en los que he aconseguit connectar i celebrant los seus progressos; i, sobretot, aplicant a manta conceptes com constància, ganes, paciència, comprensió, afecte i empatia. Al final, si poso a un costat de la balança los moments desagradables i, a l’altre los que m’han omplit i que recordo somrient, està clar quins pesen més: seguim!

*Publicat a Temps de Franja n.148, gener 2021