Celebracions

// Roberto Albiac

«Mare meua, si siràs peix!». Des de la primera adolescència, quan xics i xiques d’una edat similar (quinta amunt o quinta avall) vam decidir agrupar-mos en colla, sempre escoltava açò mentres pegava el primer capbussó de l’any: dilluns de Pasqua, tots los masos del riu d’Algars en cotxes, motos o bicicletes pels voltants, l’ambient de penyes reproduït a pocs quilòmetros de la vila i aquells instants de germanor entre carn a la brasa o paellades. «Xics, enguany no podré perquè ací no és festiu eixe dilluns»: i així es va quedar eixe dia assenyalat, com la cendra d’aquella última rostida, diluïda als bancals dels nostres records.

«Hai vist a la filla de la veïna, ha tornat a la vila pa’ls Quintos: t’acordes quan fíem la foguera de Sant Antònio que ere una cria i mos guanyae a tots a les cartes?». I tant que m’acordo: cada carrer organitzat en la seua foguera, tota la nit junts xiquets, adolescents, adults i jubilats compartint música, balls, històries, riures, jocs, begudetes, brases, argadelles i verdures al caliu. Un any radere l’altre i arribar al punt d’encomençar a notar com, a cada jove que volave del niu per a marxar a la capital, a cada veí (l’oncle… o la tia…) que mos dixave, a cada casa tancada o transformada en 2a residència d’estiu, Sant Antònio i Sant Valero s’esfumaven de les nostres nits veïnals de giner entre la indiferència i quedaven com a relíquies del passat.

Potser no sem conscients que, quan dixam d’emplear una paraula pròpia per una forastera, quan decidim que la llengua dels nostres pares no arribo als nostres fills, quan lo Polinario ja no forme part de les Festes d’agost, quan abandonam una forma de vida o una simple celebració, anam perdent la nostra identitat com a poble, això que mos fa únics, i mos anam diluint, xino-xano, dins d’este dessubstanciat món globalitzat uniformitzant.

---

Publicat a Temps de Franja n. 161, abril 2024