Lo curs arribe al seu final i encomencen a aparèixer constantment les paraules «estiu» i «vacances» a les converses. Un any més, escolto les típiques anècdotes de campaments, colònies, càmpings… Durant la teua adolescència, com eren? Fai la rialla i enumero, per ordre cronològic, lo llistat de varietats successives, grogues i negres, que van marcar els períodes estivals de les meues primeres dècades de vida: «japonesa, falsa, clàudia, tolosa, angeleno, black star…».
La calor i les presses d’aquelles setmanes, entre l’últim dia de classes i la campanya de les armetlles, tornen a la meua ment acompanyades d’un seguit d’escenes familiars: les faldetes carregades apuntalades, les plataformes i el soroll metàl·lic del tercer peu de l’escalera al moure-la per a canviar de punta, drets damunt de la forcatxa collint les del mig i espantant mosques-mosquits-tabancs (no puios més amunt que té iesca!), les caixetes verdes de la coope en un paper al cul pel bancal i els palots remolcats, les onades de prunes en lo seu tronxet al buidar la galleta del ganxo, aquella mateixa galleta plena d’aigua de la séquia per a traure el mostós, la pruïna i la somorda, abans d’anar al mas a dinar l’amanida de llegum i fer la curta mesdiada. Tots junts érem los nostres “jornalers”: lo papa, la mama, lo iaio, los germanets, i la gossa que furgave les soques per a fer saltar alguna rateta.
Com me ve al cap la pel·lícula Alcarràs, recordant aquelles jornades… Lo final de la història, si fa o no fa, lo mateix: des dels Cinglos, vam aguaitar com l’acollidor mas dels rosers actualment és una bassa mastodòntica; lo puzle de bancalets d’aquells amos en qui xarràvem regant, ara és un mar uniforme de presquilleres quadriculades; les explotacions xiquinines de llauradors familiars ja són d’una empresa lleidatana de centenars de treballadors i de tones de producció. Massa complicat competir. Sempre mos quedaran los records.
Publicat a Temps de Franja n. 162, juliol 2024