Odi

// Roberto Albiac

Com a adults, sem lo resultat de combinar diferents elements: la vila a on mos ham criat, los puestos a on mos ham format i ham viscut, les persones que ham volgut, lo nostre passat… Quan anava a l’escola, a la pregunta «què vols ser de gran?» mai vaig dir cap nom futbolístic: la meua resposta ere «Arguiñano», per com xalava fent de pinxe a la cuina de casa. Tot va canviar quan vaig explicar lo meu primer dia d’institut a la meua mare i ella va respondre, entre nostàlgia i tristesa, en aquella frase impactant «M’agradarie saber la radera llengua que va parlar mi iaio». Així va ser com un xiquet de 12 anys va descobrir una vocació diferent a la de cuiner (que sempre havie dit) ensenyant les seues lliçons de Francès de 1r ESO a «su mare». 6 anys més tard, un pis saragossà, inversió de viudetat, va permetre a un renet poder estudiar Filologia Francesa i guanyar-se la vida en això. 

Recordo, en un nugo a la gola, com lo dia del 75 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini i concentració de Mauthausen, va eixir a la llum lo dossier digitalitzat del meu iaiet (al seu propietari lo van fer eixir molt abans, en forma de fum, per una xaminera…). Mentres lo llegíem, la nostra vila, escrita al dossier, i altres viles del voltant escrites a dossiers com aquell, apareixien en esvàstiques nazis pintades a esprai. 

Un nugo similar lo vaig tornar a sentir, lo 28 M, mirant lo resultat de les autonòmiques: un 13% dels meus veïns havie optat per una opció d’odi, de racisme, de masclisme, d’autoritarisme… No tots eren nostàlgics adoctrinats a les aules per la Enciclopedia Álvarez: una part d’ells són generació ESO, com jo, i alguns s’estrenaven davant d’una urna… Què estem fent malament la societat i, particularment, los docents, si, després de formar en valors i d’analitzar en ells la història dramàtica del segle XX, en comptes de motivar una actitud crítica, estem veent mostres d’admiració per tot allò: no ham après res.

---

Publicat a Temps de Franja n. 158, juliol 2023