Borraina

// Roberto Albiac

“Us hai portat un regalet d’Alemania: és un sobret de llaors d’unes floretes en forma d’estrella molt majetes que estan pels jardins i pels parques de les capitals que hai visitat”. Quin fart de riure, el meu pare, quan va obrir el souvenir “Borretsch (Borago officinalis)” i va trobar planter de borraina: bona planta ornamental! 

Si n’haurà passat de vesprades, en la meua mare, fent la faena farragosa d’esquirar de pelets aquells rams que van eixir de rício a l’hort: estronxinant, despullant de fulles i pelant minuciosament cada bocinet; passant aigües, abans d’entrar a l’olla, per a soltar la terreta… Aquella “lechuga con pelos” que compren ja envasada los amics de Saragossa als supermercats per a estalvia’s aquell suplici. 

Per als romans, borragĭne ere la planta de l’alegria; per als portuguesos, la de la fertilitat; per als francesos, és la bourrache dels menús de la Haute cuisine (també la cuinen los norditalians); per als àrabs, ʾabū ʿáraq, és la planta que fa suar; i no sols això, a part de ser diürètica, va bé per als rofredats, la pell, lo colesterol, antiinflamatòria, fan olis medicinals en les llavors… 

Ací és un emblema aragonés, rural i humil, que ha creixcut regat pel riu dels Ibers i els seus afluents, també a Navarra, La Rioja o les Terres de l’Ebre catalanes. Estos últims són més de crispells: no aprofiten la penca com a verdura i fan sols la nostra versió llaminera de fulla arrebossada en mel. Ells s’ho perden: bullida en pataca i regada d’oli empeltre, no hi ha millor primer plat! Sobretot, si te la prens molt lluny de casa, per aquelles terres en què és desconeguda, davant de l’estranyesa de qui no l’ha tastat mai: sints com a cada mos, mentres se desfà a la boca la textura vegetal delicada i fina, tornes a estar a la teua vila, assentat a la taula del minjador que t’ha criat, paladejant un d’aquells gustos familiars de sempre.

---

Pubolicat a Temps de Franja n. 160, gener 2024