Conservar 

// Roberto Albiac

Pel foradet del contenidor verd van caent les botelles que tenia a la galleta del vidre, sinto com impacten contra el contingut i el soroll estrident me fa aguaitar: pots abandonats xafats, que trist… La de voltes que ham seguit lo ritual a casa, en acabar de cuinar un plat de llegums, d’embotir l’espart ensabonat en la cullera i dixa’l «ben llimplo», com qualsevol peça del «fregote»; de tornar a la vila, com a estudiant, carregat dels tàpers i dels pots buits acumulats al rebost; d’anar a la tenda en mostres de taps vells a compra’n perquè s’havien fet malbé reutilitzant-los.

Quantes hores invertides, fent de formigueta, durant aquelles setmanes maratonianes en què el fruit abundant havie madurat tot alhora. Aquella taula rodejada de caixetes de tomata, los bocins pelats, apretats una miqueta per a traure suc i les llavors escorregudes damunt de draps, reservades per a la pròxima plantació. Les galletes metàl·liques de pintura aprofitades com a olles de conserves bullint, sobre flames de gas, entre paper de diari banyat. Aquelles peres, o les presquilles que, travessades pel mig en un tall longitudinal, separàvem com si obrírem un tap, en l’inútil pinyol repelat a una de les parts i que, despullades de borra, batejàvem en almívar. Lo cullerot repartint la llaminera melmelada de prunes, d’albercocs, de codonys barrejats en les potres de meló… i aquell melis infernal que escatxinave les mans del regirador quan lo sucre se fonie entre els bocinets. O aquell ou surant a l’aigua salada mentres les olives emparellades (empeltre o sevillanes) lluïen una corona de timó o de saldoretja. 

Quant fato de qualitat disponible durant tot l’any gràcies a un humil recipient de vidre i quanta gana mitigada a costa d’una saviesa heretada durant generacions. Que poc se valoren estes coses en temps de plats prefabricats i plastificats a l’altra punta del món que mos oferixen los supermercats de moda. Conservar i reutilitzar: aniríem millor.

---

Publicat a Temps de Franja n. 159, novembre 2023