Castrar
// Ramon Sistac
Castrar ve del llatí CASTRARE, i existeix en totes les llengües romàniques. Capar ve de capó, mentre que crestar segurament és la barreja entre la metàtesi «crestar» i l’etimologia popular «tallar la cresta», és a dir la virilitat. Si el capó és un gall, el crestó és un boc capat, i de carn ben fina. Tasteu el crestó en escabetx de la fonda Miralles d’Horta de Sant Joan, o, si teniu influències, el guisat que en fa Tonya d’Unarre (vall d’Àneu) on, si no recordo malament, s’accedeix passant per un cartell que diu «parleu bé, si us plau».
La pràctica habitual de castrar humans s’ha documentat fins al segle XX, si és que la mutilació genital femenina (ablació del clítoris, o infibulació) no és pas una castració… En mascles, va tindre tres focus tardans: la cort imperial de Beijing fins a l’adveniment de la república, la d’Istanbul amb els famosos eunucs del Serrall fins a Mustafa Kemal i el Vaticà. A cal Papa de Roma va acudir, fins ben entrat el segle XIX, una legió de fills mascles de famílies pobres que els emasculaven perquè no canviessen la veu. El darrer castrat conegut, Alessandro Moreschi, va morir just fa un segle: el 1922. Va «perdre la cresta» el 1865 per guarir-lo d’una hèrnia, però això és el que es deia sempre, perquè la castració estava prohibida per les autoritats civils. Les eclesiàstiques ho van fer el 1870, però no van tindre cap impediment per a contractar-lo després, ja que l’operació havia estat feta abans.
És per això (i per algunes coses més) que tinc els meus dubtes sobre la infal·libilitat del Papa. I encara més sobre la dels seus acòlits. Per exemple, quan el cardenal arquebisbe de Barcelona diu que parla malament el català perquè és de la Franja, o que parla “xapurriau”, crec que, o no té puta idea sobre què està dient, o té molt mala fe (mala, perquè, de fe, no en dubto pas que en tinga).
Publicat a Temps de Franja n. 159, novembre 2023
