// Ramon Sistac

Bes, beset, besada, estima, petó, potó, potxó. Gairebé totes les llengües romàniques tenen formes parentes del català “bes” que, tanmateix, té la forta competència de “petó”. El bes és l’expressió universal de l’afecte entre els humans i també, diuen els que hi entenen, entre altres primats.

// Ramon Sistac

Tots sabem què és una cova (del llatí COVA), perquè n’hi ha pertot, almenys allà on hi ha roca o hi ha muntanya. Sorprèn, però, que tot i ser un accident natural tan freqüent a casa nostra, no ha donat gaire resultat en la nostra toponímia major. Que jo conega, només hi ha un sol poble o municipi amb est nom a l’Aragó, Las Cuevas de Cañart (municipi de Castellot, al Maestrat de Terol), i un altre a les terres de llengua catalana, les Coves de Vinromà, a la Plana Alta (Castelló).

// Ramon Sistac

Els romans no devien ser tots daltònics, però algun problema devien tindre amb el color blau, perquè la paraula que usaven per a designar-lo (caeruleus, ‘ceruli’, del color del cel’) no ha arribat als nostres dies com a forma popular i ha desaparegut de totes les llengües romàniques. En el seu lloc, unes han optat per un germanisme (blau en català i occità, bleu en francès…), altres per un arabisme originat en el persa (castellà i galaicoportuguès azul).

// Ramon Sistac

Així com el poeta deia que “hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure”, també el lingüista podria dir que “hi ha paraules que són boniques perquè fan de bon dir”. Una d’estes podria ser alba (sovint pronunciada auba). Ens ve directament i sense més del llatí alba, i el seu camp derivatiu no és gaire gran (les albades que es canten o cantaven de matinada, l’albor que és la llum de l’alba) i en tot cas és compartit amb el seu parent proper, l’adjectiu albus, alba ‘blanc’. Així un àlber (o aubi), és un ‘xop blanc’, i Queralbs i Rialb volen dir, respectivament, ‘pedres blanques’ i ‘riu blanc’.

// Ramon Sistac

De l’italià meridional tarantula (tarantola en italià, sempre pronunciat com a esdrúixola). És a dir, ‘de Tàrent’ (Taranto, també esdrúixola, Tarento en castellà), ciutat de la Puglia i golf que queda emmarcat entre la “punta” i el “taló” de la bota italiana. Pareix que el nom li ve donat per la presència freqüent que té eixa simpàtica aranya per les terres del sud d’Itàlia i pels aspectes culturals que se n’ha derivat. Malgrat les meues conviccions conservacionistes, no puc dir que siga un gran admirador de les aranyes, i no puc negar d’haver-ne esxafarnat alguna d’una espartenyada, fet del qual no em sento particularment orgullós.

// Ramon Sistac

bàsicament, perquè és extraordinàriament polisèmica; és a dir, que té un tarter de significats que, encara que potser tenen alguna relació entre ells, són molt diferents. De fet, ni tan sols tenim gaire clar si, des del punt de vista del seu origen, és una paraula o en són dues de diferents. En principi, flamenc, com flamejant, volia dir ‘en flames’, ‘com les flames’ o més aviat ‘del color de les flames’. Segurament prové del neerlandès flaming, paraula que, a la seua vegada, podria estar formada sobre el llatí flamma, però no necessàriament perquè, si flamenc ve de Flandes, Flandes en flamenc (és a dir, en neerlandès) és Vlaanderen (i flamenc vlaams). Quin embolic, oi?

// Ramon Sistac

La nostra llengua, a partir dels nostres parlars, continua sent centre d’interès de la comunitat científica. Un consorci d’investigadors de les universitats de Girona (UdG), Lleida (UdL) i Rovira i Virgili de Tarragona (URiV) s’ha proposat d’analitzar la incidència que els sentiments tenen sobre la llengua, i la llengua sobre els sentiments. A més de ser d’universitats diferents, l’equip (format per dones i homes, investigadors consagrats i novells) és altament pluridisciplinari (sociolingüistes, dialectòlegs, sociòlegs i pedagogs) i els seus membres també són de procedència geogràfica i dialectal variada: a més de gironins i lleidatans, hi ha tortosins i valencians, i de la Llitera, la Ribagorça i el Matarranya.

// Ramon Sistac

In principio erat Verbum (Έη αρχή ήν ο Λογός, ‘al començament existia la Paraula’). “Paraula”, tanmateix, no ve pas del llatí VERBUM, sinó de PARABOLA. Paraula de Déu. Paraula d’honor. Paraula d’escolta (de ‘boy scout’). Paraula d’amic. T’agafo per la paraula. És un home/dona de paraula. Ni una paraula de més! Dir la darrera paraula.