
Xenofòbia*
// Ramon Sistac
Mot compost d’origen grec, format per un prefix (xeno-, de ξένος, ‘estranger’), i un sufix (-fòbia, de φοβία, ‘aversió’). La paraula és prou lletja, en la forma i en el contingut. Convindrem que la xenofòbia és un dels vicis més abjectes de les societats, només superada pel racisme, que no deixa de ser un grau superior del mateix pecat. Per això racisme i xenofòbia solen anar de bracet.
Cap societat és immune a les pulsions xenòfobes. La por de la diferència, d’allò desconegut, és ancestral, profundament arrelada des dels orígens en la nostra espècie (i en les altres). Només el fet de reconèixer-nos com a éssers culturals i racionals ens en pot vacunar. Desgraciadament, per estos rodals sempre està d’actualitat. La hi ha posat, per exemple, els fets luctuosos de Badalona —l’incendi de la fàbrica on malvivia una multitud d’immigrants— i les no menys luctuoses declaracions del seu alcalde tirant pilotes fora. Però també, a un altre nivell, l’estrena de la pel·lícula catalana La dona il·legal que, deixant de banda algunes qüestions discutibles de guió i de realització, té la virtut d’obrir-nos els ulls a realitats que ningú no vol veure ni molt menys mirar.
No visc en una ciutat especialment xenòfoba. Lleida té un altíssim nivell d’immigració, i les condicions de vida de molts individus i col·lectius són tan precàries que és gairebé un miracle que els conflictes de convivència no siguen a l’ordre del dia. Hi ha un detall que m’amoïna, però. En una ciutat de 140.000 habitants, amb població d’origen africà, romanès, americà…; plena de bars i restaurants per a ús d’aquests col·lectius, sobta que els únics de cuina «estrangera» pensats per a ús del gruix de la població siguen italians i japonesos, sovint regentats per xinesos. No dèiem que la cuina és la millor manera de fomentar la interculturalitat i superar prejudicis?
*Publicat a Temps de Franja n.148, gener 2021
Tags: Diccionari per a poca-soltes
Trackback from your site.