Sonso*
// Ramon Sistac
Per quins set sous, estimat Betrià, menysteniu la nostra vella amistat i us permeteu d’afirmar que a mi no m’agraden els sonsos? Heu depassat tots els límits i no em deixeu altra alternativa que plegar el guant de terra i respondre com us mereixeu la vostra insidiosa lletra de batalla.
Anem per parts. La paraula sonso és, en origen, una creació expressiva; vull dir que de noblesa etimològica res de res. El seu sentit primer és ‘mancat de vivor, de gràcia’, com el castellà “zonzo”, molt popular a l’Amèrica Llatina. Per bé que tant semànticament com fonèticament s’assemblen prou, cal no confondre sonso amb el castellà “soso” (que usem bàrbarament en català en substitució del nostre fat, fada), que ve del llatí INSULSUS, i ja està tot dit. Per què, doncs, se’n diu sonsos, dels sonsos, si no ho són pas? La vida no és justa. Segurament perquè sempre s’havia associat, com indicava el mateix Betrià, a peix de baixa qualitat, com a tots els de fregitel·la: el seitó, el xanguet, la morralla o ravalla (barreja indiscriminada de peixets)…
Doncs sí, Betrià: m’agraden els sonsos i tot el peixet, fregit amb farina grossa —millor si és de cigró—, amb l’oli ben calent i ben escorregut. I ja seria massa demanar a la vora del Guadalquivir, i acompanyat d’un fino, preferentment una manzanilla de Sanlúcar raonablement fresca —mai no gelada—, una tardada de primavera quan comença a baixar la calor… Ara bé, a mi els fregits m’agraden amb bogeria, però em temo que no hi estic genèticament preparat i se’m posen fatal, sobretot al vespre. De manera que, a més de la manzanilla de Sanlúcar, hauria de preveure-hi una de l’altra, la camamilla nostrada.
Sobre l’altra afirmació, que a mi no m’agrada el fetge de rap, em falta paraules. Bé, de fet, me’n sobra, i per això no tinc prou espai en aquesta secció. Ho deixaré, doncs, per a una altra ocasió.
*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022
