Península*
// Ramon Sistac
Del llatí PAENINSŬLA (‘quasi illa’). Si no l’adjectivem ens en ve al cap per antonomàsia la Ibèrica, que identifiquem abusivament amb Espanya. Abusivament, perquè Espanya té illes (Canàries i Balears), i també una part extrapeninsular (la Vall d’Aran sense l’Hospital de Viella i Montgarri, al vessant mediterrani). I perquè, a més, a la Península hi ha també Portugal, Andorra (excepte la Solana d’Andorra, al vessant atlàntic) i un territori britànic d’ultramar (Gibraltar, que és al seu torn una península). D’altra banda, caldria afegir-hi la capçalera del Segre amb l’Alta Cerdanya (França).
Però avui, día de la Hispanidad, vull parlar d’una altra península, per a mi més civilitzada que la Ibérica, almenys pel que fa a la gestió del plurilingüisme. És la d’Ístria, al mar Adriàtic i al golf de Venècia. He dit la gestió del plurilingüisme, però també hi hauria d’afegir la de l’urbanisme i el paisatge. Per entendre’ns, res a veure amb Calella dels Alemanys, Magaluf o Benidorm. Un indret de bellesa serena on la llum mediterrània es combina amb la verdor d’una zona més humida i arrecerada que les nostres costes, tan castigades per vents eixuts i sequeres immemorials (i per una gestió demencial de la gallina dels ous d’or del turisme). A la part italiana de la península l’eslovè de part de la població és llengua protegida. A l’eslovena i a la croata, els municipis considerats tradicionalment italianòfons tenen l’italià com a llengua cooficial. Res no va impedir, però, que el 1945, amb la creació de Iugoslàvia i per por a represàlies, més de 300.000 italianòfons l’abandonessen, en una operació que va ser coneguda com l’Èxode Istrianodàlmata. Certament que no hi ha pobles nets de culpa.
I el pernil… ibèric? Doncs no és ben bé el mateix, però us puc assegurar que a la zona del Friül i d’Ístria fan pernils més que interessants.
*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021
