Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Inauguració de la jornada ‘Lletres que són ponts’ per Ramon Sistac

// Ramon Sistac

El 15 de maig de 1915 Pompeu Fabra, al teatre dels Camps Elisis, va llegir el discurs inaugural dels Jocs Florals de Lleida, dels quals aquell any exercia la presidència. Entre altres coses va dir:

En els primers períodes de la nostra renaixença literària, sentint els escriptors la necessitat de refer la llengua i no havent-hi una autoritat reconeguda per tothom, cada un d’ells resolia a sa manera els múltiples problemes de lèxic i de gramàtica que s’anaven suscitant. L’obra llur havia de resultar necessàriament fragmentària, mancada d’unitat, entacada d’innombrables errades. A les tares adquirides per la llengua durant els segles de decaïment literari, venien a afegir-se’n de noves, més vergonyoses perquè aquestes eren volgudes. La llengua s’engavanyava d’arcaismes revessos i de neologismes malfargats; tot, però, dins una mètrica i una construcció purament castellanes, que tothom acceptava com a bones.

(../.)

No volien comprendre que mentre el català fos una llengua sense una ortografia unificada i sense un lèxic i una gramàtica fixats, no es podia implantar en les escoles, ni podia aspirar als usos oficials, i es trobava en condicions aclaparadores d’inferioritat

(../.)

Hi ha encara molts escriptors que menyspreen la tasca del gramàtic. Aquest voldria obligar l’escriptor a emplear determinades formes verbals, impedir-li d’usar tal i tal construcció habitualíssima o prohibir-li, en els seus versos, de fer sinalefes consagrades per la tradició joc-floralesca; i l’escriptor no pot subjectar-se a tot això: això mataria la seva espontaneïtat; i, corn s’ha dit i repetit mil vegades, l’escriptor ho ha de sacrificar tot a l’espontaneïtat. Però, vejam. Això de l’espontaneïtat ¿vol dir que l’escriptor ha d’escriure la mateixa llengua que parla usualment? Vol dir que si parlant diu puesto o hasta, li cal admetre en les seves produccions literàries aquests mots que a tota hora brollen espontàniament dels seus llavis? Oh, no, direu; tothom sap prou que aquests mots són castellans i quan escriurà cercarà de reemplaçar-los per paraules catalanes. Perfectament; però això ja és una correcció, una limitació d’aquella espontaneïtat sobirana.

Ramon Sistac i Lourdes Ibarz. / Coses del Poble

He volgut començar amb aquest text de Fabra no pas per la relació de Fabra amb Lleida i, doncs, amb el català nord-occidental ‒relació que, dit sia de passada, no va sovintejar– sinó perquè va com anell al dit i fica el dit a la nafra en la qüestió de la relació entre llengua i literatura. Amb referències al lloc (l’espai corresponent a la llengua catalana) i al moment (dos anys després de l’aparició de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans,) sí; però es podria ben bé extrapolar a altres llengües, literatures i situacions i, sobretot als nostres temps.

És un debat perpetu, sense fi, perquè llengua i literatura són elements una mica més que simbiòtics. Són elements que es retroalimenten o, millor dit, són dues cares de la mateixa moneda. Que no hi ha literatura sense llengua sembla una evidència. És per això que parlem de “literatura catalana”, sense més, per a referir-nos a aquella que es produeix en aquesta llengua.

Però, hi pot haver llengua sense literatura? No pareix tan obvi, i tanmateix la resposta continua sent que no. Fins i tot les llengües àgrafes disposen de literatura oral. I la literatura sempre ha estat el mitjà per a crear el corpus que ha permès l’obra codificadora de les llengües que han assolit l’estatus de normalitzades. Per això, per exemple, l’actualització de la codificació normativa del català dels nostres dies es basa en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana de l’IEC, que recull una mostra quantitativament importantíssima de textos des de 1832 i fins a l’actualitat. Aquesta, juntament amb el nou Corpus Oral de la llengua catalana (COLC, encara en fase de preparació), és l’eina bàsica de redacció de les gramàtiques i de manteniment i renovació del diccionari.

Tot intentant simplificar, podria dir que la llengua estàndard moderna naix a partir de la llengua literària històrica. Però la literatura contemporània és el gran camp d’experimentació, el banc de proves, tant de la normativa com del procés d’estandardització.

Això, segurament, és el que justifica la meua presència ací entre vosaltres, “la gent de lletra”, com en diríem popularment.

L’Academia Aragonesa de la Lengua (AAL) naix en aplicació de la «llei de llengües» de 2013. En el seu article 7.2 es diu que li correspon «Establecer las normas referidas al uso correcto de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.»

L’any 2018, els estatuts de l’AAL van deixar clar que aquestes llengües i modalitats lingüístiques, segons la llei del Patrimoni Cultural Aragonès, corresponen a l’aragonès i al català d’Aragó. I, en conseqüència, se subdividia en dos instituts: l’Instituto de l’aragonés i l’Institut aragonès del català. Cal fer notar la diferència entre el sintagma «català d’Aragó» i «aragonès del català» que porta el nom de l’Institut. Aquest, segons l’article 41, «podrá proponer al Pleno la implementación, adaptada a la realidad aragonesa, de la normativa vigente para el catalán y velar por su aplicación

El 2021 es va constituir finalment l’AAL. I el 2022 els seus dos instituts, i el seu reglament estableix que, entre altres competències, l’Institut aragonès del català ha de:

  • «Proponer al pleno de la Academia Aragonesa de la Lengua la adaptación de las normas gramaticales vigentes para el catalán, teniendo en cuenta la diversidad dialectal existente en Aragón.»
  • «Defender y promover las formas genuinas del catalán de Aragón entre las instituciones con competencia normativa para el conjunto de la lengua catalana

Funcions que parteixen, doncs, de la normativa consolidada i universalment acceptada per al català. La tasca prioritària haurà de ser, doncs, la promoció de la llengua en tots els seus àmbits, i no pas la seua codificació, ja assolida, i sobre la qual només haurà de donar indicacions d’ús.

És per això que l’AAL només pot veure amb bons ulls una iniciativa tan ambiciosa i de tanta volada com aquesta i donar-li el seu suport més decidit. Una iniciativa on la literatura, a més de participar com hem vist en l’enginyeria lingüística, també ho fa en l’enginyeria civil, tot construint ponts amb les lletres. Millor dit: no construint, sinó reforçant, fomentant i, en definitiva, «blindant» uns ponts que ja hi són, que hi han estat sempre. A nosaltres correspon garantir-ne el futur. Des de Pena-roja de Tastavins, Saidí, la Granja d’Escarp, Valls, Aitona, Vall-de-roures, Torredarques, Nonasp, Lleida i Camporrells, en aquesta Mequinensa il·luminada per la memòria de Jesús Moncada, pel record també de l’enyorada Magda Gòdia i tants altres «enginyers de ponts», sargim i recosim un país perquè mai més ningú puga esquinçar-lo.

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: