Pintura
// Ramon Sistac
Del llatí pictura en totes les llengües romàniques: pittura, peinture, pictura…
La lectura de La dona més pintada de Màrius Serra m’ha fet pensar que, de les arts majors, pintura i escultura són les més difícils de digerir. L’arquitectura és un servei col·lectiu, mentre que la música, que es compartia, ara també s’escolta individualment. Pel que fa a la literatura, el consum, almenys d’ençà de l’alfabetització de la població, és bàsicament privat i a l’abast de tothom, perquè els llibres es compren,
es recompren, s’empren, és furten o s’agafen de la biblioteca. En canvi, els canals de difusió de la pintura no estan gens clars. Pots cercar un quadre a Internet, però ni hi és tot el que voldries, ni les pantalles donen prou la talla. També pots visitar museus, però l’oferta, molt limitada, no és pas a la carta. I, pel que fa al seu consum privat, és com entrar la dimensió desconeguda. Tret dels pòsters, l’accés a l’obra de qualitat és pràcticament negat al comú dels mortals. Pensem que, per exemple, un Tirant lo Blanc el pots gaudir per 3,99 € (0,49 € en digital). Què podria costar, per contrast, assaborir privadament el retrat de Federico da Montefeltro de Piero della Francesca, per posar una obra del temps del Tirant? Perquè, a més del valor intrínsec, entrem en el món del mercat especulatiu; el mateix que fa que uns calçotets meus vells abandonats en una calaixera no valguen ni per a draps, però si fossen de Freddy Mercury, encara que els hi hagués desat bruts, costarien una fortuna.
La conseqüència és que la majoria de nosaltres som llecs en pintura, tret del que coneix tothom. En canvi, tota persona culta sap situar els grans autors de la literatura. Però a mi, en qüestió d’art, no m’enredareu: el cuiner, la cuinera, és l’únic artista que es pot menjar la seua obra d’art. D’ací el respecte i admiració que els tinc.
Publicat a Temps de Franja n. 157, abril 2023
