Escudella
// Ramon Sistac
Forma catalana del llatí SCUTĔLLA ‘tassa’, diminutiu de SCŬTRA ‘safata’. Com l’espanyol escudilla i l’aragonès escodiella és un cas típic de metonímia, tant freqüent amb els noms de plats: paella (d’arròs), olla (barrejada), cassola (de tros), caldereta (de peix), etc.; ja que, en origen, “escudella” designa el recipient però s’acaba aplicant a la sopa que s’hi posa. La “terra d’escudelles” es feia servir abans per fer neta la platerada, mentre que “escudellar” és escaldar les sopes (dites escaldades, minestrades o escudellades) i, per extensió, servir el menjar als plats. També, en sentit figurat, és fer córrer alguna informació que no s’hauria de saber (actitud pròpia de bocamolls). Com a curiositat, el catalanisme escudella s’usa en alguns parlars andalusos, on designa una mena de guisat fet de trumfes (patatas en escudella). Esment especial mereix l’escudellòmetre, fabulós invent de Santiago Rusiñol que havia d’acabar amb la fam al món, i que modernament s’aplica en l’argot excursionista al fogonet de cartutx on es bull (o si més no s’intenta) l’odiosa sopa de sobre.
Dis-ne escudella o sopa de Nadal; la de galets, diferent de la barrejada (amb arròs, fideus, llegums, botifarres…), que els muntanyesos en diuen també “vianda”, totes dos producte de fer bullir l’olla durant hores. La vespra de Nadal en vaig fer quinze litres, amb les corresponents carns i verdures. No sé per quants anys més podré remenar una olla que pareix la marmita on va caure l’Obèlix, ni si podrem fer seure un cop més a casa nostra disset persones i donar-los pitança. Tot plegat, una contradicció més dels descreguts que tanmateix celebrem el Nadal com si ens hi anés la vida. En tot cas, sempre em restarà l’orgull de ser l’autèntic inventor de l’escudellòmetre, perquè el Rusiñol no devia saber ni fer un ou estrelat. Molt bon any nou a tothom!
Publicat a Temps de Franja n. 160, gener 2024
