Torero
// Ramon Sistac
La persona que toreja, és a dir que lluita amb un toro segons unes regles i convencions. Torejador (com a Carmen de Bizet: Toréador, en garde! Toréador! Toréador!), sinònim, no es documenta en català fins al segle XVIII, i torejar i torero a la segona meitat del XIX. La cronologia els delata: tot i que a casa nostra sempre hi ha hagut festes taurines, les corridas, a la manera clàssica i amb tot el sursumcorda i xim-pum, són una tradició importada de l’oest que, en un moment determinat, va passar a la Provença i l’Amèrica llatina. El toreo ja des d’antic ha portat associada la polèmica sobre aspectes ètics, culturals i polítics. Contràriament al que molta gent pensa, el moviment antitaurí no és exclusiu ni de la nostra època ni molt menys de Catalunya: les “corridas” ja van ser prohibides a Xile i l’Argentina durant el primer terç del segle XIX, i cinc estats mexicans ho han fet en els darrers deu anys.
Torero ve de toro, que és el bou no castrat, el brau. Però no cal dir-ne “brau”, perquè tots dos mots són catalans. Igualment se’n pot dir bou, que és la paraula genèrica per a designar el mascle de la vaca, tant si està capat com si no. En tot cas, a mi, de tota esta història, l’únic que m’interessa és l’estofat de coa de toro, que és molt bo i melós (encara que et deixa els morros mostosos). No soc antitaurí només per ètica, sinó perquè tot plegat és caspós. Ara bé; quan he sabut que el conseller valencià de Cultura serà un torero, he entès l’única referència cultural que hi ha a l’acord de govern PP/VOX: Aprobaremos una Ley de Señas de Identidad que proteja los valores y costumbres y tradiciones de la Comunidad Valenciana como parte esencial de la plural riqueza de España. Por ello, eliminaremos las subvenciones a las entidades o asociaciones que promuevan los “països catalans”. Doncs això: las dos orejas y el rabo.
Publicat a Temps de Franja n. 158, juliol 2023
