Amical de Mauthausen, premi Guillem Agulló per combatre el feixisme
Juan Manuel Calvo, president de l’Amical de Mauthausen, va recollir el passat novembre a Barcelona el premi Guillem Agulló, concedit pel la Generalitat per la contribució de l’associació a prevenir el feixisme. Calvo ha participat darrerament en un cicle de conferències sobre el camp de concentració nazi a pobles del Matarranya, una de les comarques amb més víctimes del sinistre presidi austríac.
Enhorabona pel premi Guillem Agulló —instituït en memòria d’un jove activista valencià d’esquerres i catalanista, mort a mans d’un grup feixista a Montanejos (Castelló) l’any 1993— que acaba d’entregar a l’Amical de Mauthausen (Àustria) la Generalitat catalana pel seu paper de prevenció del feixisme. Este reconeixement pot quedar enterbolit per la pujada de l’extrema dreta, inclús filonazi, a Espanya i Europa?
Aquest premi l’atorgaven fins fa dos anys les Corts valencianes. Degut a l’acord de govern entre PP i Vox, van decidir que no el convocarien. Llavors, l’anterior govern de la Generalitat catalana, va decidir acollir-lo temporalment.
El trasllat a Catalunya és una conseqüència d’aquest creixement de l’ultradreta?
Va ser una decisió adoptada per a què no es perdés el premi per la significació que tenia. Hi va haver un acord entre el Govern de la Generalitat, que és qui ho atorga, i el Parlament de Catalunya per mantenir-lo. Les dues Institucions catalanes tenen un criteri únic davant del feixisme.
Ha estat una satisfacció per a l’Amical?
La sorpresa va ser quan ens van trucar fa 15 dies i ens van dir que s’havia reunit el jurat i que per unanimitat el donaven a l’Amical. Clar, és important aquest tipus de reconeixement en aquest moment de discurs d’odi de l’extrema dreta.
Li preocupa?
Molt. Crec que va ser l’any 2018 quan vam rebre un comunicat de la Unió Europea que alertava del discurs d’odi que hi havia a Europa en aquells moments. Vam decidir, i així ho vam fer públic, que congelaven qualsevol relació amb institucions on hi hagi un pacte de govern amb l’extrema dreta. Perquè no es pot, de cap manera, blanquejar aquest discurs d’odi, que va molt més enllà de les paraules, perquè posa en perill determinats drets.
Per què pensa que té tant atractiu entre la gent jove?
Jo crec que perquè té un llenguatge aparentment antisistema, de crítica a la política. Si penetra d’una manera tan fàcil entre determinats sectors de la població, també cal fer una autocrítica de quin tipus de política s’està desenvolupant des de les institucions democràtiques. Les institucions polítiques i les institucions de govern han de fer polítiques que vagin adreçades a millorar la situació de la gent. Quan el discurs va pels núvols i es perd amb discussions que no porten enlloc, que no solucionen realment els problemes de l’habitatge, del transport o de la violència de gènere, això és un camp adobat per a l’extrema dreta. Si les polítiques no van enfocades directament a solucionar problemes, entrem en un discurs que banalitza la política, que queda lluny de la gent, i això és una porta oberta perquè l’extrema dreta entri.
Hi pot contribuir també la desinformació i les mancances de l’ensenyament?
Cal una educació d’esforç, de treball i de compromís, o estarem portant a terme un sistema educatiu burocratitzat, superficial, que no aprofundeix suficientment en els temes. Aleshores, també és veritat que no podem carregar tota la responsabilitat al sistema educatiu. La societat s’ha de veure reflectida en els seus representants polítics perquè solucionen els problemes. Quan hi ha una desafecció a totes les capes socials cap a política, aquí tenim una oportunitat per a l’extrema dreta, que en un societat complexa i globalitzada nega els problemes, com pot ser el canvi climàtic. El nega i culpa a la radicalització de les polítiques ecològiques. I això, clar, entra fàcil, és el discurs fàcil, el missatge curt.
Pel que respecta al desconeixement d’aquesta gent jove del que va significar la dictadura d’extrema dreta a Espanya o el nazisme, ¿hi ha un problema educatiu?
Una causa és el sistema educatiu, però una altra és de caràcter polític i social. Realment, la dreta d’aquest pais no ha fet una mirada seriosa a allò què va significar el franquisme, ni l’ha rebutjat. I l’esquerra a vegades ha arrossegat els peus a l’hora de fer una política de memòria democràtica, de dignificació de les víctimes, d’establir un sistema de justícia i reparació a les víctimes. No s’ha fet una política per a conèixer d’una forma crítica què va significar la Guerra Civil, l’exili i el franquisme. I la Transició va ser una transició pactada en la qual la memòria va quedar amb un segon o tercer terme, oblidada. I, per tant, totes aquestes mancances expliquen aquest desconeixement. Hi ha una part fonamental que és del sistema educatiu i de valors, però és una qüestió de caràcter social. Encara avui dia, després dels 50 anys de la mort del dictador, estem discutint si s’han d’excavar les fosses i si s’han de dignificar determinats espais de memòria franquista. Patim dècades d’endarreriment i una absència absoluta de crítica governamental i de totes les forces democràtiques de què va significar el franquisme. Totes aquestes mancances més aquest entorn europeu que va més enllà de la pròpia política d’Espanya fan que prosperi totalment lliure aquest discurs d’odi de l’extrema dreta.
I en la pràctica què suposa?
Negació del canvi climàtic i culpabilització als moviments ecologistes o negar la violència de gènere i afirmar que estem creant una societat de feminazis. Són coses concretes, no és una consigna només. I passa el mateix amb la memòria democràtica o dels migrants.
La immigració és un tema central del discurs extremista?
En aquest país tenim problemes d’envelliment que fa que molts oficis manuals i el treball al camp precisen una mà d’obra que s’ha cobrir amb gent migrada. No pots tenir un discurs d’odi a un col·lectiu determinat, que en aquest cas es l’immigrant, per a culpabilitzar-lo de determinats problemes.
Amb actituds violentes a vegades.
Hi ha una manipulació dels valors, una banalització i, sobretot a mi em preocupa molt, la deshumanització que s’està produint de l’enemic. L’altre dia sentia els crits “¡Pedro Sánchez, tiro en la nuca!” en una manifestació. Això és la deshumanització de l’opositor polític. Pensar diferent no té per què convertir una persona en el teu enemic. Això és un discurs totalment filonazi. El concepte d’enemic polític ja el van establir els nazis. Passa per crear aquest ambient de que si penses diferent eres el meu enemic i et s’ha de combatre a tots els nivells i mitjançant totes les mentides i totes les estructures de poder. Això facilita que a partir d’aquí hi hagi una violència verbal i física cap a qui has deshumanitzat. Ja tenim una experiència històrica del que va passar per seguir aquest procés. És molt preocupant.
Darrerament ha fet varies activitats de divulgació sobre Mauthausen pel Matarranya. Per què aquest tema interessa tant en aquesta comarca?
Hem estat a Pena-roja, Massalíó, Nonasp… Hem tingut força incidència també a la Terra Alta i les Terres de l’Ebre. Jo crec que aquí hi ha una memòria col·lectiva que està una mica soterrada, però hi ha col·lectius que la mantenen. La deportació va ser un fenomen significatiu a esta comarca. A Mauthausen van anar a parar una vuitantena de exiliats del Matarranya. També hi ha col·lectius que estan analitzant el perill de l’extrema dreta i això fa mirar una mica cap enrere. És un interés derivat de diferents factors, com la mateixa història de la comarca.
També pot influir el paper de deportats singulars del Matarranya, com Salvador Benítez, el famós ‘Pajaritos’, que va ser un personatge popular i que sempre es vinculava amb Mauthausen. I, encara que més discret, va ser molt important Jesús Grau, que va ser decisiu per a la conservació de les fotos de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen.
-Estem parlant, en el total de la comarca, d’uns 80 deportats a Mauthausen. Hi ha aquesta vinculació personal amb el Matarranya, on hi va haver també molt exili. Quan fem alguna activitat al Matarranya, sempre apareix algun familiar dels deportats.
El cas d’Enric Marco, expresident de l’Amical que va resultar un farsant, és una rémora per a l’Associació.
No, al contrari. Quan es va descobrir que ell no havia sortit d’Espanya com havia dit, és va actuar. En el context del 60 aniversari de l’alliberament dels camps, on participava José Luis Rodríguez Zapatero, surt aquesta investigació de que Marco no havia sortit d’Espanya com ell deia i acaba confessant la mentida. L’amical en aquell moment no demanava garanties als socis. En el cas d’Enric Marco, la primera vegada que ell diu públicament que va ser un deportat és en el llibre ‘Los cerdos del comandante’, publicat per Mariano Constante i Eduardo Pons Prades l’any 1978. O sigui, escrit per un supervivent de la deportació i un resistent anarquista. En aquest llibre és quan ell diu que va estar unes poques setmanes al camp de Flossenbürg. Després hi ha un parèntesis de temps en que no hi ha cap vinculació de Marco amb l’Amical, fins que a finals dels anys 90 es comença a vincular. I és quan aconsegueix aquest objectiu de notorietat amb la presidència de l’associació. Quan es descobreix que no va ser un deportat, se’l va fer dimitir i se’l va expulsar de l’associació. Això va ser una setmana després del descobriment del frau.
Està ja superat aquell contratemps?
Només havia passat una setmana des que ell havia reconegut que no havia estat al camp i ja es va convocar una assemblea extraordinària per donar comptes del que havia passat i escollir una nova presidència.
Quines conseqüències va tindre aquell episodi?
Llavors ens pensàvem que tenia dos perills. Un, que hi hagués gent que, decebuda, es dones de baixa de l’Amical, però, passat un any, el que vam veure era que l’entitat havia pujat de socis. L’explicació que ens van donar alguns dels nous socis era que una mentida no podia posar en perill la veritat de la deportació. Hi va haver algunes baixes, poques, però vam tenir un increment del nombre de socis, inclús amb familiars de deportats que van dir que un mentider no pot posar en perill la memòria de la veritat.
Va ser un estímul per a l’associació?
Nosaltres no n’érem conscients i, quan vam fer l’assemblea ordinària anual, el secretari de l’Amical, va informar d’un increment de socis.
I el segon perill?
Un increment del negacionisme, però va continuar amb la seva línia, tampoc aquí es va produir una gran variació. Jo crec que tothom va ser molt conscient que era una qüestió de tipus personal, del caràcter, de la figura i de la personalitat d’Enric, que era molt egocentrista i amb un gran interès per captar l’atenció amb una gran capacitat discursiva i que sempre volia ser la cirereta del pastís. La cirereta del pastís la va aconseguir amb la presidència de l’Amical.
I què en pensa de la exitosa pel·lícula ‘Marco’ de 2024 sobre este cas?
És una pel·lícula honrada,
Ha donat una nova espenta promocional a l’associació?
No, tampoc. Els directors ens van presentar el projecte. A la pel·lícula queda molt ben reflectit que ells volien retratar un personatge. I que, a més, es una pel·lícula de ficció, no un documental. Però és una pel·lícula molt digna amb una gran interpretació per part del protagonista, Eduard Fernández. Impressionant. I jo espero que serveixi d’alguna manera per denunciar què fàcil és la mentida en un context de canvi polític i de deteriorament i l’envelliment dels propis supervivents dels camps.
Va ajudar a donar a conèixer l’associació?
No. Nosaltres hem participat en dos o tres col·loquis que ens han demanat com a conseqüència de la pel·lícula. No ha tingut més repercussió, ni positiva ni negativa. La gent ha entès que l’Amical no va deixar de ser una víctima del personatge. I el perill que hi havia, evidentment, era que es posés en qüestió la memòria de la deportació, més enllà inclús de la pròpia associació, cosa que afortunadament no va succeir.
La versió reduïda d’aquesta entrevista s’ha publicat a Temps de Franja n. 168, fener 2026