Primera hora del matí d’un cap de setmana qualsevol a Alcampell, població de la Llitera. Els carrers estan buits i la gent dorm perquè no cal anar a treballar quan, d’una estropada, a les 08.00, esgarra l’aire el soroll estrident i anorreador d’una sirena. I el mateix sarabastall es torna a sentir a les 13.00, 15.00 i 19.00. La sirena avisa, des de 1937, de l’hora d’enganxar i plegar. És, 85 anys després, una reminiscència de la col·lectivitat implantada pels anarquistes durant la Guerra Civil. Ells van posar en marxa el sorollós anunci dels horaris i, després del franquisme i de 40 anys de democràcia, aquella idea segueix marcant el ritme vital.
Pepa Nogués, premi Franja Cultura i Territori 2021
// Lluís Rajadell
Pepa Nogués, nascuda a Carlet (València) fa 50 anys, va rebre el passat 7 de desembre a Calaceit el Premi Franja que li va atorgar la Iniciativa Cultural de la Franja per la seua tasca de promoció del català al Matarranya. Nogués és llicenciada en antropologia per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Viu a la Portellada i té dos filles. Treballa actualment com a professora de català a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Ha desenvolupat una extensa tasca d’investigació, divulgació i ensenyament de la cultura comarcal, a més de ser una activista compromesa que forma part de l’ASCUMA i l’Associació Clarió, entre d’altres.
La figura de Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial assassinat a Terol pels revoltats contra la República al començar la Guerra Civil, ha restat en l’oblit durant 85 anys. Fins que la Diputació li va retre homenatge el passat 14 de maig amb la presència de dos nebots de Segura com a representants de la família. Van estar-hi presents el president de la institució provincial, el socialista Manuel Rando, y representants de PSOE, PP i IU.
Freds tardans. La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.
JAVIER SÁENZ, EXSECRETARI GENERAL DE L’Instituto de Estudios Turolenses
// Lluís Rajadell
Javier Sáenz, secretari i ànima de l’Instituto de Estudios Turolenses (IET) –filial de la Diputació Provincial de Terol-, s’acaba de jubilar després de quasi 40 anys al front de la gestió d’este organisme cultural. Nascut a Andorra fa 65 anys, va ser un dels impulsors de les publicacions de l’IET en català sobre la cultura, la geografia i la història del Matarranya i el Baix Aragó.
«Ja em diràs com us tracten en qüestió de menjar perquè natres les passem molt putes, però anem marxant fins que se’ns apodere la debilitat». El dolorós testimoni apareix a la carta enviada el 4 de maig de 1939 per Gregorio Domènec Valén, tancat al camp de refugiats de Bram, al seu fill, Joaquín, reclòs al camp de Vernet. Evidencia la penosa situació que travessava el refugiat de Favara, que tenia llavors 53 anys i que s’havia hagut de separar del seu fill, de la seua filla, Amèlia, i de la seua dona, Francisca Balaguer. Dues setmanes després, moriria a Bram i el seu cos va ser soterrat a Montreal.
La Generalitat de Catalunya elabora un llistat de tots els republicans morts als camps de refugiats francesos al acabar la Guerra Civil. Vuit dels 47 morts aragonesos identificats fins ara havien nascut a la Fanja.
Gregorio Domènec Valén, veí de Favara, va marxar del seu poble durant la Guerra Civil fugint de la repressió franquista i va fer cap al camp de refugiats de Bram, al sud de França, on moriria, separat de la seua família, el 17 de maig de 1939 amb 52 anys. És un dels vuit nadius de la Franja que apareixen a la relació de 47 aragonesos identificats fins ara entre els més de mil de republicans morts als dissortadament famosos camps de refugiats francesos on, en acabar la Guerra Civil, es van amuntegar cents de milers d’espanyols que fugien de la repressió del bàndol guanyador.
Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens —no dic els xiquets— protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana. Pel contrari, les dones son intel·ligents, sensates, raonables i boniques. Passa a les actuals ‘Pare de família’, ‘American dad’, ‘Dinosauris’ o ‘Els Simpson’. Però la cosa no és nova. Ja passava als mítics ‘Els Picapedra’ dels anys seixanta del segle passat. Les protagonistes femenines de totes estes sèries d’animació els donen cent voltes als seus marits en tots els aspectes, tant en els morals i intel·lectuals com en els físics. Ells son molt més bèsties, això sí.
