Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.
Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre —un pot de confitura— s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.
Una informació corre pels mitjans de comunicació aragonesos en esta primavera calorosa. La Policia Local d’Osca troba una serp —«culebra de escalera», més concretament— a un jardí. Pocs dies després, una altra notícia s’escampa pels mateixos mitjans. Els bombers de Terol capturen una altra serp —també una «culebra»— que estava amagada davall d’un vehicle aparcat als afores de la ciutat. Les serps d’estiu han arribat una mica anticipades, enguany.
Primera hora del matí d’un cap de setmana qualsevol a Alcampell, població de la Llitera. Els carrers estan buits i la gent dorm perquè no cal anar a treballar quan, d’una estropada, a les 08.00, esgarra l’aire el soroll estrident i anorreador d’una sirena. I el mateix sarabastall es torna a sentir a les 13.00, 15.00 i 19.00. La sirena avisa, des de 1937, de l’hora d’enganxar i plegar. És, 85 anys després, una reminiscència de la col·lectivitat implantada pels anarquistes durant la Guerra Civil. Ells van posar en marxa el sorollós anunci dels horaris i, després del franquisme i de 40 anys de democràcia, aquella idea segueix marcant el ritme vital.
Pepa Nogués, premi Franja Cultura i Territori 2021
// Lluís Rajadell
Pepa Nogués, nascuda a Carlet (València) fa 50 anys, va rebre el passat 7 de desembre a Calaceit el Premi Franja que li va atorgar la Iniciativa Cultural de la Franja per la seua tasca de promoció del català al Matarranya. Nogués és llicenciada en antropologia per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Viu a la Portellada i té dos filles. Treballa actualment com a professora de català a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Ha desenvolupat una extensa tasca d’investigació, divulgació i ensenyament de la cultura comarcal, a més de ser una activista compromesa que forma part de l’ASCUMA i l’Associació Clarió, entre d’altres.
La figura de Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial assassinat a Terol pels revoltats contra la República al començar la Guerra Civil, ha restat en l’oblit durant 85 anys. Fins que la Diputació li va retre homenatge el passat 14 de maig amb la presència de dos nebots de Segura com a representants de la família. Van estar-hi presents el president de la institució provincial, el socialista Manuel Rando, y representants de PSOE, PP i IU.
Freds tardans. La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.
JAVIER SÁENZ, EXSECRETARI GENERAL DE L’Instituto de Estudios Turolenses
// Lluís Rajadell
Javier Sáenz, secretari i ànima de l’Instituto de Estudios Turolenses (IET) –filial de la Diputació Provincial de Terol-, s’acaba de jubilar després de quasi 40 anys al front de la gestió d’este organisme cultural. Nascut a Andorra fa 65 anys, va ser un dels impulsors de les publicacions de l’IET en català sobre la cultura, la geografia i la història del Matarranya i el Baix Aragó.
«Ja em diràs com us tracten en qüestió de menjar perquè natres les passem molt putes, però anem marxant fins que se’ns apodere la debilitat». El dolorós testimoni apareix a la carta enviada el 4 de maig de 1939 per Gregorio Domènec Valén, tancat al camp de refugiats de Bram, al seu fill, Joaquín, reclòs al camp de Vernet. Evidencia la penosa situació que travessava el refugiat de Favara, que tenia llavors 53 anys i que s’havia hagut de separar del seu fill, de la seua filla, Amèlia, i de la seua dona, Francisca Balaguer. Dues setmanes després, moriria a Bram i el seu cos va ser soterrat a Montreal.
