La província de Terol i, més concretament, les terres altes de la comarca de Gúdar-Javalambre, està vivint una autèntica febre trufera que, en pocs anys, ha transformat l’economia, la demografia, el turisme i la gastronomia comarcals. Sarrión, que s’ha guanyat el títol de capital de la trufa negra, experimenta un continu creixement poblacional de la mà d’un fong que alguns anomenen ja «el nou or negre». Les perspectives immediates són que el creixement de la producció i, per tant, dels seus efectes socioeconòmics, continuarà a curt termini per l’ampliació de les plantacions d’alzines truferes i pels nous regadius que entraran en servei en 2023.
Els mots o malnoms són, als pobles, els principals referents per a nomenar o dirigir-se als veïns, molt més eficaços que els noms i cognoms que apareixen als registres oficials. Estes paraules, a vegades amb un evident contingut ofensiu, aplicades a títol individual o amb freqüència familiar, es poden heretar d’una generació a una altra amb tanta consistència i presència social que arriben a amagar per complet els noms particulars fins a condemnar-los a l’oblit més absolut en la memòria col·lectiva.
Les oliveres es van gelar el febrer de 1956 i el Matarranya perdia la seua principal font d’ingressos, de treball i de vida. En busca d’un lloc on guanyar-se les garrofes, una colla d’hòmens de distints pobles del Matarranya fee les maletes —de fusta allavontes— uns mesos després per viatjar al nord de França. Anaven a treballar als frondosos pinars de la Xampanya, a 1.300 kilòmetres de casa a un país de llengua desconeguda per a ells. A la petita colònia matarranyenca que es va formar al voltant de la ciutat de Troyes hi havie, sobretot, gent llauradora que s’havie quedat sense futur.
Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.
Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre —un pot de confitura— s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.
Una informació corre pels mitjans de comunicació aragonesos en esta primavera calorosa. La Policia Local d’Osca troba una serp —«culebra de escalera», més concretament— a un jardí. Pocs dies després, una altra notícia s’escampa pels mateixos mitjans. Els bombers de Terol capturen una altra serp —també una «culebra»— que estava amagada davall d’un vehicle aparcat als afores de la ciutat. Les serps d’estiu han arribat una mica anticipades, enguany.
Primera hora del matí d’un cap de setmana qualsevol a Alcampell, població de la Llitera. Els carrers estan buits i la gent dorm perquè no cal anar a treballar quan, d’una estropada, a les 08.00, esgarra l’aire el soroll estrident i anorreador d’una sirena. I el mateix sarabastall es torna a sentir a les 13.00, 15.00 i 19.00. La sirena avisa, des de 1937, de l’hora d’enganxar i plegar. És, 85 anys després, una reminiscència de la col·lectivitat implantada pels anarquistes durant la Guerra Civil. Ells van posar en marxa el sorollós anunci dels horaris i, després del franquisme i de 40 anys de democràcia, aquella idea segueix marcant el ritme vital.
Pepa Nogués, premi Franja Cultura i Territori 2021
// Lluís Rajadell
Pepa Nogués, nascuda a Carlet (València) fa 50 anys, va rebre el passat 7 de desembre a Calaceit el Premi Franja que li va atorgar la Iniciativa Cultural de la Franja per la seua tasca de promoció del català al Matarranya. Nogués és llicenciada en antropologia per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Viu a la Portellada i té dos filles. Treballa actualment com a professora de català a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Ha desenvolupat una extensa tasca d’investigació, divulgació i ensenyament de la cultura comarcal, a més de ser una activista compromesa que forma part de l’ASCUMA i l’Associació Clarió, entre d’altres.
La figura de Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial assassinat a Terol pels revoltats contra la República al començar la Guerra Civil, ha restat en l’oblit durant 85 anys. Fins que la Diputació li va retre homenatge el passat 14 de maig amb la presència de dos nebots de Segura com a representants de la família. Van estar-hi presents el president de la institució provincial, el socialista Manuel Rando, y representants de PSOE, PP i IU.
