La peonada del manobre era allavontes de deu hores, tocava treballar els dissabtes pel de matí, del mes de vacacions ni se’n parlava i bona part dels peons eren, en realitat, llauradors que pagaven la Seguretat Social agrària i que anaven a l’obra per a completar els ingressos perquè la terra no donava per a guanyar-se la vida. Posem que parlem del sector de la construcció als anys vuitanta del segle passat a la comarca del Matarranya.
Vall-de-roures ha passat de tindre quatre carnisseries obertes al mateix temps a no tindre’n cap, un canvi operat entre els primers anys vuitanta del segle XX i l’actualitat, al mateix temps que la seua població passava de 1.900 habitants a 2.500. Mentre la demanda de carn i dels seus derivats creixia per damunt del 25%, d’acord amb l’augment de la població, l’oferta tradicional d’estos productes ha caigut un 100%. A començaments dels anys vuitanta, els supermercats no existien o existien en una versió embrionària, mentre que ara son la principal forma d’omplir la cistella del consumidor.
L’Ajuntament va organitzar una jornada de recreació històrica sobre el tema
// Lluís Rajadell
«Aquí els xiquets estaven molt bé». Una noia vestida d’època explica als presents els darrers moments d’existència de l’Hogar del Niño Aragonés, una colònia infantil de La Beguda Baixa (Barcelona) que, durant bona part de l’any 1938 i començaments de 1939, va ser un refugi de pau i educació per a prop de dos-cents xiquets i xiquetes que havien fugit del Matarranya amb sos pares la primavera de 1938 amb l’arribada de les tropes franquistes.
L’escriptora i directora teatral Marta Momblant guanya el premi Guillem Nicolau del Govern d’Aragó de 2022 amb Dona, lletra, aigua, un llibre de relats ambientat a Beseit.
El darrer premi Guillem Nicolau del Govern d’Aragó per a una obra escrita en català torna a quedar-se a la comarca del Matarranya —ho fa des de 2018—, que és, a més, el paisatge protagonista de la novel·la guanyadora, ‘Dona, lletra, aigua’, de Marta Momblant. És la tercera vegada que Momblant s’emporta el premi —ja ho va fer els anys 2009 i 2018— amb una narració, en aquest cas ho fa amb un recull de contes que aporten una perspectiva femenina i feminista del Matarranya, un territori que ix retratat des de distints punts de vista: geogràfic, humà, econòmic, social i cultural. Les protagonistes de les narracions són dones valentes que s’enfronten a les convencions socials, a les opinions majoritàries o als maltractes de les seues parelles. I n’ixen guanyadores.
Poeta emocionant i proper, narrador irònic i captivador, autor teatral eficaç, assagista precís, polivalent i meticulós, dibuixant, activista cultural i no sé quantes coses més. Totes estes capacitats se li poden atribuir merescudament a l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte, aprofitant el 35 aniversari de la seua desaparició. Llàstima. Quantes aportacions més a la nostra cultura, la del Matarranya, haguere pogut donar si no haguera mort massa prompte!
«Pots parlar amb ell per telèfon i et contarà coses d’en Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, perquè van passar la Guerra Civil junts a Terol». Josep Cruanyes, expert en la vida i obra d’en Boix, em remetia el desembre de 2023 a Miquel Morera, l’últim supervivent de la 30 Divisió republicana, la unitat destinada a les Conques Mineres on Boix va «fer la guerra».
L’any només tenia, llavors, dues estacions, l’hivern i l’estiu. La primavera i la tardor no existien o, millor dit, existien, però ningú les tenia en compte. La gent llauradora tenia una solució eficaç per a situar temporalment els successos, les malalties, els grans esdeveniments familiars o les anomalies meteorològiques que podien condicionar la collita, com una pedregada, una sequera, una gelada o un temporal. La clau era vincular el fet que es volia ubicar a una collita determinada o a un treball de la terra.
Feia pudor a aquella casa. I a moltes altres cases. A la majoria. A la planta baixa, al entrar del carrer, estava el corral del matxo i, més a dins, les solls dels gorrinos. Totes les que hi cabien. Un dels gorrinos s’engreixava per a matar a l’hivern i fer el mondongo. La resta eren per a vendre. Cada matí, el pare entrava a cada una de les solls i treia el pixum amb un carretó al femer que estava al costat de casa. De tant en tant, es treia també el fem del corral del matxo i dels corral dels conills així com la gallinassa de les gallines. Més pudor.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
