Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

Arxiu d'Autor

La resposta aragonesa

// Lluís Rajadell

Per reivindicar-se aragonès als anys de la Transició calia rebutjar tot allò que vinguera o estiguera relacionat amb Catalunya, començant per la llengua. Així ere i, per desgràcia, encara ho és en gran mesura. Jo sempre havia parlat català amb mon pare, mos iaios i amb els veïns i amics del poble, Vall-de-roures. Dic que l’he parlat sempre amb mon pare perquè amb ma mare, castellana vella de Burgos, parlava en castellà. Feia anar el català, però tenint molt clar que no era català. Encara que era calcadet al que parlaven la gent d’Arnes o d’Herbers —un poble de Catalunya i un altre del País Valencià amb els quals tenia relacions familiars—, no era català ni valencià. Era xapurraiu. I així ho defensava sense cap argument lògic on tocara defensar-ho. No ho era perquè no em donave la gana. I prou! Allavons, al temps de la Transició, l’autonomisme estava de pujada. L’aragonesisme anticatalà, també. Jo, un adolescent, m’apuntava per ganes —i necessitat— d’integrar-me al grup a la corrent majoritària.

Tenia un amic a qui li van comprar la Gran Enciclopedia Aragonesa, la GEA, i un dia que vaig anar a casa seua per marxar junts de festa em va donar per fullejar aquells llibrots blaus tan llustrosos. Vaig anar de cap a buscar la paraula “chapurriau” amb l’esperança de trobar una definició acadèmica per a la meua estimada llengua. Però el que vaig trobar va ser molt més impactant. El xapurriau, deia l’entrada, és la paraula usada per designar “popularment” al català a l’Aragó, encara que el seu significat és “llegua mal parlada”, una consideració que respon a “raons discriminatòries o d’alienació cultural”. Una explicació indiscutible, redona i definitiva. Per a qui vulgue entendre, clar. I, a més, venia d’una font reconeguda, prestigiosa i aragonesa.

Des de llavors, la meua parla va deixar de ser una llengua malparlada per considerar-la allò que és, clara i catalana.

P.S. Pot ser que el terreny estiguera llaurat i adobat per a la llaor aclaridora gràcies als exemplars de Cavall Fort que la Merxe i la Paquita Gimeno em deixaven a casa cada vegada que venien a visitar-nos des de Calaceit per la gran amistat que tenen les nostres famílies.

 

llegir més Sense Comentaris

«L’agricultura ecològica és igual de productiva que la convencional, però més rendible»*

Víctor Vidal, agricultor ecològic i divulgador de la natura

// Lluís Rajadell

Víctor Vidal, de 49 anys, va ser pioner de l’agricultura ecològica al Matarranya. Porta prop de dues dècades cultivant a la Portellada aliments sense fertilitzants químics ni plaguicides. Recorda que va decidir canviar de model productiu al prendre consciència que al proporcionar aliments pel sistema convencional proporcionava també “petites dosis de verí” als consumidors. Vista l’experiència, afirma que l’agricultura ecològica és igual de productiva que la “química” però més rendible perquè les plagues desapareixen dels camps i els preus de venda són superiors. Sense comptar que és més saludable per al productor i el consumidor.

llegir més Sense Comentaris

Un rellotge de monyica

// Lluís Rajadell*

La Segona Guerra Mundial va afectar de gairó a Espanya, que va oscil·lar entre l’estatus de país no alineat i el de neutral a mida que el conflicte es decantava del costat aliat, però la petjada del pitjor trauma que ha patit la Humanitat a l’època contemporània va marcar radicalment la vida dels espanyols. Particularment perjudicats van ser els centenars de milers de republicans derrotats a la Guerra Civil i exiliats a França que van patir l’ocupació nazi.

llegir més 1 Comentaris

Michel Vallés, sense eufemismes

// Lluís Rajadell

Obituari. El periodista de Lledó (Matarranya) Michel Vallés, que va morir el passat dia 29 de desembre a Saragossa com a conseqüència d’un maleït càncer, cridava les coses pel seu nom. “Càncer és càncer”, va escriure en un recent article sobre la seua malaltia, rebutjant eufemismes rebregats com “llarga malaltia” o similars.

llegir més 1 Comentaris

Bèlgica 1956: el relleu de la catàstrofe*

// Lluís Rajadell

Miners de Mequinensa i Vall-de-roures van marxar als darrers anys cinquanta del segle XX a les mines belgues per omplir el buit que van deixar els treballadors italians després del pitjor accident de la història minera del país, que va costar la vida de 262 obrers.

La catàstrofe minera de Marcinelle, on el 8 d’agost de 1956 van morir 262 treballadors, va ser l’accident més greu registrat en la història de la mineria de Bèlgica i les seues conseqüències van sostovar tot el continent europeu, inclosa l’Espanya de l’aïllament i l’autarquia. Inclosa, també, la Franja d’Aragó.

llegir més Sense Comentaris

La Llitera, una terra de promissió*

// Lluís Rajadell

condicions de vida dels masovers de l’alt Matarranya als anys quaranta i cinquanta del segle XX, quan el país no acabava de remuntar la postguerra i l’autarquia frenava el progrés, van provocar una onada d’emigració des de pobles com Pena-roja, Mont-roig, Fondespatla, Ràfels, La Sorollera i Vall-de-roures cap als nous regadius de La Llitera, llavors una terra d’oportunitats on van establir-se i prosperar.

llegir més Sense Comentaris

“Los jóvens també valem per a ocupar càrrecs”*

Susana Traver, alcaldessa de Valljunquera i secretària d’educació del PSOE Aragó

// Lluís Rajadell

La socialista Susana Traver, de 26 anys, és l’alcaldessa més jove d’Espanya. Va ser elegida per a presidir l’Ajuntament de Valljunquera –350 habitants– l’any 2015, quan tenia 23 anys. Professora d’educació infantil de professió, és diplomada en Magisteri Infantil, llicenciada en Psicopedagogia i té un màster en psicologia infantil.

Vostè és l’alcaldessa més jove d’Espanya, diputada provincial i acaba d’entrar a l’Executiva del PSOE aragonès com a secretària d’Educació. Una carrera meteòrica.
Amb 19 anys me vaig afiliar a les Joventuts Socialistes i vaig entrar com a regidora a l’Ajuntament de Valljunquera. Va ser un gran pas per a mi, perquè va significar l’entrada en política.

llegir més Sense Comentaris

“He construït un pont de cultura entre Aragó i Catalunya”

//Luís Rajadell

Octavio Serret, llibreter i Creu de Sant Jordi de la Generalitat 2017

Octavio Serret, naixcut a Vall-de-roures fa 51 anys, va aprendre a llegir i estimar els llibres amb la biblioteca familiar.El primer llibre d’adults en que es va fixar –i va llegir– va ser un exemplar de Arde París, de Dominique Lapierre i Larry Collins, un dels molts que omplien les lleixes que envoltaven l’habitació on dormie. Quan va llegir la biblioteca familiar, va pensar que una bona manera d’aconseguir una oferta inesgotable de llibres serie muntant una llibreria. “Em pago els impostos d’autònom des dels16 anys”, recorda. Tenie esta edat quan va muntar la primera llibreria, al carrer Belchite, a la planta baixa de la casa familiar.

llegir més 1 Comentaris

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: