DAVID ALEGRE, HISTORIADOR
L’historiador David Alegre (Terol, 1988) dedica el seu darrer llibre, Botxins del 36, a un aspecte poc conegut de la Guerra Civil: els planificadors i executors de la repressió feixista a Saragossa. I anuncia una altra entrega sobre els victimaris a la resta d’Aragó.
Per què dedica el seu darrer llibre, Botxins del 36, als executors de la repressió franquista a Saragossa durant la Guerra Civil?
L’autoria dels assassinats de l’estiu de 1936 estaba en una mena de boira, quan és una part molt important del fresc del 36. Cal entendre les raons, la lògica i les motivacions de les persones que van destruir vides humanes indefenses. Quan hi ha un procés judicial el primer que es fa és buscar els culpables i intentar entendre la seva lògica i el seu modus operandi, perquè això dona reparació i justícia. Des del punt de vista històric, una part essencial com és la dels perpetradors ha d’estar present. Necessitem entendre’ls, qui van ser, com es van organitzar i què buscaven perquè això és anar al moll de l’os de la història d’Espanya. Era una mancança que clamava al cel.
Per què no s’ha tractat aquest aspecte 40 anys després de la mort de Franco?
Hi ha casos parcials, com el de Fernando Ruiz amb el famós documental Rocío de 1980, on va mostrar els responsables de les matances d’Almonte (Huelva) i que va ser el primer documental segrestat per l’estat espanyol durant la transició. Cada vegada que algú intentava abordar esta temàtica queia sobre ell tot l’aparell judicial de l’estat.
I per què ara sí que es pot fer este treball?
Hi ha dos factors importants. Un, l’accés a fons documentals que als anys 90 no era fàcil. Alguns fons estaven ‘capats’ per la Llei de Secrets Oficials de 1961, que encara estava vigent. I també ha pesat un menyspreu sistemàtic en la historiografia per tot el que fes olor a militar. A més, hi havia una prioritat humanitària i ètica de reivindicar i reconstruir la vida de les víctimes. Però si no entenem qui eren els perpetradors, s’acaba caient en explicacions genèriques o metafòriques, com la follia col·lectiva.
Alguna vegada ha comentat que els executors eren una mena de personatges mitològics dels que només es coneixien uns pseudònims boirosos.
Els testimonis han sentit la por en el moll dels ossos. I crec que hi ha hagut una voluntat de no exposar els descendents dels executors. És una lectura errònia perquè jo no soc responsable del que ha fet el meu pare. Els descendents dels perpetradors en alguns casos han fet vides diametralment oposades a la trajectòria i als valors polítics dels seus avantpassats. Els fets que van cometre aquestes persones van transformar radicalment la vida de comunitats senceres i per descomptat de les víctimes i les seves famílies. Van ser fets públics o semipúblics i, per tant, són un objecte legítim d’estudi. Els propis perpetradors i les narratives franquistes van ser molt hàbils durant dècades per borrar la petjada dels seus fets i van reelaborar les seves biografies. En molts casos van poder presentar-se com a persones d’èxit fetes a sí mateixes. És el cas del Calamocha, un assassí en la guerra a Terol i un torturador en la postguerra, que acaba sent un gran estraperlista i després fa una trajectòria com a contractista d’obres públiques. Construeix una imatge de respectabilitat social.
Pensa investigar també la violència franquista al medi rural aragonès?
Jo en principi escrivia un llibre sobre el que va passar a Terol, però vaig veure que havia de començar el treball per Saragossa, perquè totes les decisions es prenien allí. Però, sí, tinc la idea de dedicar un llibre als repressors de la resta d’Aragó, i està molt avançat.
Cabria una altra entrega sobre repressió republicana?
Més endavant, igual, però se m’escapa un poc de l’àmbit d’especialització, en el sentit que les esquerres són un altre món, com funcionen, com s’organitzen… Amb l’entrada dels republicans a Terol durant la Guerra Civil, té lloc una onada de violència que acaba amb la vida de més de cent persones. Aquesta part de la violència republicana la tractaré en el llibre sobre la repressió feixista a l’Aragó rural, perquè la repressió republicana és una reacció a la que han aplicat prèviament els franquistes.
Com reaccionen els parents d’aquests executors franquistes al conèixer el paper que van jugar els seus avantpassats?
Al començament és com entrar a les palpentes. T’interessa parlar d’aquesta persona X sense dir-li per quines raons, però deixant caure que el tema pot ser greu. És un tanteig per a veure quina imatge o visió té del seu avantpassat. A mi m’era molt important donar l’oportunitat que pugueren donar el perfil humà per apropar-me a les múltiples dimensions que té un ésser humà, inclús un assassí.
Van mostrar-se col·laboradores?
Experiències n’he tingut moltíssimes. Els perpetradors van tenir la possibilitat de reelaborar les seves històries, sobretot davant la segona generació, de presentar-se amagant tota aquesta part fosca del seu passat. Un nebot de l’Estanquero, un destacat executor de Terol, em va dir que no tenia ni punyetera idea del que li contava i que no podia seguir endavant. No és l’única persona amb la qual m’ha passat això. És comprensible. Però al final penses que si tu protegeixes els descendents, que no tenen culpa de res, però menys culpa tenien aquells que van matar. Seria com donar una altra victòria als perpetradors.
Quin seria el retrat robot de l’executor de la repressió a la Saragossa del 36?
Si parlem de les persones que mataven a peu de fossa, el perfil sociològic està molt clar: de classe popular molt humil, abunden els immigrants de l’agro aragonès i de províncies veïnes, com Guadalajara i Sòria. Hi ha molta gent que es busca la vida, amb una alfabetització molt feble. Són xavals, joves que amb prou feines arriben als 30 i que busquen accés a la vida adulta, reconeixement públic, ascens social, les engrunes del saqueig de les víctimes, accés als cossos policials, notorietat i sentir-se per una vegada que estan en el bloc de poder, que són el poder.
I per damunt, en la direcció d’aquesta colla de joves, qui està?
Són oficials d’estat major, però que, en alguns casos, estan amb excedències i es dediquen al món dels negocis. Quan arriba el cop d’estat porten trajectòries molt llargues en diferents sectors econòmics i tenen carreres d’èxit. Són el cervell de l’organització del cop d’estat i després també de la violència. Persones com el capità Santiago Tena, que funda i desenvolupa des de Saragossa el que acaba sent la Delegació Nacional d’Informació i Investigació de Falange, que serà decisiva en els anys 40 a efectes repressius. En general, són gent que ja està en la maduresa, entre els 40 i els 50 anys. Per sota, hi ha uns equips de coordinadors de grau mitjà, que solen ser tinents o capitans de la Guàrdia Civil.
Molts d’ells han passat per Àfrica.
En la coordinació de la violència per part de la Guàrdia Civil, tots els responsables son africanistes. Han passat primer per les forces de xoc del l’exercit d’Àfrica i després s’acullen a la possibilitat d’ingressar a la Guàrdia Civil conservant el grau i el sou i, a mes, és més fàcil continuar progressant. Els responsables d’articular i organitzar la violència arran de terra a l’Aragó rural són guàrdies civils que han passat per l’últim cicle de guerra de l’Alhucemas.
Després d’analitzar les persones executores i les conseqüències dels seus actes, per què creu que es va desfermar tanta violència a l’Aragó feixista de 1936?
Jo crec que el que més està agradant del llibre és l’explicació que dona a aquesta qüestió, perquè és un nou paradigma que trenca una mica en el cànon historiogràfic dels últims 40 anys. Reivindiquem el treball en nous fons documentals que han estat ignorats per la tradició historiogràfica fins ara, però que ens estan explicant per què acaba sent possible una violència sistemàtica contra la població civil en les zones colpistes en l’estiu i la tardor del 36.
Quina explicació té?
Hi ha una predisposició a la utilització de la violència, que és part del codi genètic o de la cultura militar dels africanistes i de totes les organitzacions de seguretat. Però la violència no està planificada prèviament en l’escala que acaba tenint. Els colpistes no s’haurien posat a matar al tort i al dret si haguessin aconseguit dominar la situació de primeres.
Què desencadena les massacres?
La resistència d’àmplies capes de la societat espanyola i la voluntat de les institucions i dels dirigents republicans de resistir davant del cop d’estat obre una finestra d’oportunitat per a posar en marxa una violència indiscriminada. És una violència improvisada que respon a una situació que els colpistes viuen com crítica, que és la sensació d’estar perdent el control, que estan fracassant i s’està obrint una situació de guerra general de durada incerta. Llavors, la prioritat ha de ser sostenir els fronts, que són molt febles, i el d’Aragó és un front autosostingut, que no té cap tipus de suport extern perquè la major part de l’esforç va dirigit a l’avanç sobre Madrid des del sud. A Aragó estan fent la guerra amb allò que tenen, que no és gran cosa. Hi ha una sensació de vulnerabilitat i el primer és sostenir la línia i evitar que des de l’esquena se’ls pugui apunyalar. Tenen la sensació que és possible un col·lapse de la rereguarda colpista a Aragó, sobretot a Saragossa, perquè consideren, en la seva visió, que els enemics estan esperant l’ocasió propícia per aixecar-se en armes i connectar amb les columnes que venen de Catalunya en el cas de Saragossa i del País Valencià en el cas de Terol. I llavors posen en marxa les massacres. Si no entenem la seva lògica, estarem perduts, perquè no estarem entenent res. A més, a la doctrina militar, no d’Espanya sinó de qualsevol país occidental, la violència és una eina considerada útil i necessària en situacions d’inferioritat i per tant és una manera de restablir l’autoritat, l’ordre i el prestigi, tal com havien fet abans al Marroc. És una lògica militar de guerra total. Els que donen el cop d’estat són militars i la direcció d’esta política executora és militar, no d’espontanis ni falangistes.
Es una política sistemàtica?
I, a sobre, amagant-la per garantir l’ocultació, perquè són conscients que estan cometent crims de masses que ataquen el dret humanitari. Però el que ells consideren enemics, nosaltres ho veiem com persones indefenses. Des d’una perspectiva ètica i moral, no tenen cap ni peus, són assassinats.
Publicat a Temps de Franja n.169, abril 2026