Això és un comiat. Aquest serà l’últim article de Som d’eixe món: ja no faré més aquesta columna de Temps de Franja. Us intento explicar la raó de plegar després de vint-i-cinc anys de participar en la publicació de més llarga existència de les comarques que conformen la Franja de Ponent. Sense
considerar la meua edat, que també hi pot influir, prenc la decisió de plegar perquè em sento decebut i fora de lloc. Un servidor, com és fàcil de detectar des del primer número de TdeF, sempre escric des del punt de vista d’un català de Ponent, de Fraga, compromès a salvar la llengua amb els altres territoris, els de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i encara a l’Alguer, perquè em considero que formo part del país del “bon dia” des que tenia 13 anys, quan un capellà em va fer adonar que parlava la llengua de Lleida, de Seròs, de la Granja; la llengua en què cantava Raimon i la dels escriptors com Moncada i Serés que aviat vaig descobrir. Jo era i sóc un català de Fraga, sense més consideracions.
He acumulat molta decepció en veure que passen els anys i gairebé em trobo sol a l’hora de defensar aquests postulats a TdeF i, en conseqüència, veig que em trobo fora de lloc i que al meu voltant, d’alguna manera, gairebé tothom defensa la llengua mirant a Espanya, sí, cap a Espanya, d’on jo em sento molt lluny. Permeteu-me per exemplificar el que dic que us reproduixca unes línies de la meua columna del número 83, de l’any 2009, on em referia a les dificultats enormes del català accentuades a les comarques de la Franja per la nostra condició de perifèrics: “[…] nosaltres que som els catalans més perifèrics podem arribar a deduir que la nostra perplexitat és extrema, perifèrica, i de desorientació màxima, sobretot, al meu entendre, si continuem orientats i embadocats en el ponent aragonès i espanyol”.
Com que entenc que tots aquests anys he escrit, com si diguéssem, sobre ferro fred —i, com he dit, gairebé en solitari des de les meues conviccions— he pres la decisió de plegar; això sí, en aquest comiat, vull aprofitar per mostrar l’agraïment per haver pogut participar d’aquest “invent” que va nàixer de la mà de Josep Galán i l’acord de les tres “grans” associacions de la Franja; un agraïment que vull personalitzar en els directors Màrio Sasot i, des de 2012, Carles Terès.
Salut i visca la llengua catalana!
Apa, ja ho tenim, i com deien a Fraga, sobretot les dones, au siguen!
Publicat a Temps de Franja n. 163, novembre 2024