Quan comença un nou any sembla que s’hagi de celebrar d’una forma ben ostentosa i vistosa, sovint acompanyada d’un consum més elevat de l’habitual, i, també, seguint els cicles de la natura. És un moment de renovació i plantejament d’objectius i demanar desitjos.
Com sempre, hi ha desitjos que s’haurien de complir per a moltes persones: les que viuen enmig de les guerres, la moltíssima gent, entre ells infants, que no tenen un tros de pa per alimentar-se, les que han patit catàstrofes naturals i ho han perdut tot, inclús éssers estimats… Ací, la part espiritual i solidària dels humans hi pot aportar ajut i les institucions han de treballar per pal·liar les conseqüències d’aquests estralls naturals i socials; i també, han de cuidar molt de prop els drets i la dignitat de les persones en tots els àmbits.
Per als habitants de la Franja un desig ben real és demanar que la nostra llengua catalana, raonada des dels pobles de la Ribagorça fins als de la Llitera, del Baix Cinca, altres del Baix Aragó-Casp, del Matarranya i alguns del Baix Aragó, sigui tractada amb els mateixos drets que altres llengües reconegudes i valorades oficialment. Acceptar el nom de català per a designar la llengua materna d’una part d’aragonesos no ha de resultar un impediment o una sorpresa perquè els nostres pobles o ciutats pertanyin a la Comunitat d’Aragó.
Les llengües minoritàries les cal parlar i cuidar. Una gran dificultat de la Franja és la baixa demografia: hi ha pobles que van perdent població per l’envelliment dels seus habitants autòctons, els que han preservat un ampli vocabulari dels oficis i les característiques lingüístiques. Un altre aspecte és l’entrada d’immigració de moltes parts del món, que no aprenen la llengua catalana pròpia d’aquestes poblacions, sinó que s’expressen en castellà. I tot això va acompanyat de moviments o actituds de gent que reivindiquen les parles locals com una llengua única i diferent, sense voler admetre que parlem una llengua comuna.
Els estudis de vocabularis i gramàtiques de la llengua de diversos pobles estan molt bé, perquè es tracta d’una descripció lingüística concreta i serveix com a recordatori per als que continuaran parlant la llengua catalana en les nostres contrades. Són treballs que permeten aprofundir en la dialectologia i comparar les varietats geogràfiques.
Ara bé, es planteja una dificultat quan es comencen a escriure aquestes varietats locals amb una ortografia diferent del català estàndard —acceptable en contextos col·loquials, com pot ser entre amics i familiars o en textos de dialectologia—, sobretot si tenim una visió etimològica de l’origen de les paraules i una normativa establerta per les institucions i admesa pel món acadèmic. En totes les llengües hi ha varietats geogràfiques. Per exemple, en llengua castellana, no s’escriu l’aspiració que fan els andalusos i molts altres trets que ara no comentarem, per això sembla que reivindicar l’escriptura tal i com pronunciem en les nostres varietats locals, mai permet tenir a tothom content. Si la norma de la llengua catalana diu que els plurals s’escriuen en -es: les cases, les peres, trobarem persones que pronuncien -as, las casas, las peras. Quin mal hi ha en escriure segons la norma i pronunciar segons es parla o s’enraona o raona en un lloc determinat?
Actualment dins les xarxes socials hi ha gran difusió de maneres de parlar locals i comarcals i descobrim que algunes de les paraules que es creu que només es diuen a una població, si gratem una mica entre els parlants, trobem que s’usen en altres llocs, i quan aquestes són úniques o menys conegudes, igual les podem utilitzar i escriure, seguint la norma ortogràfica.
Intentar no fragmentar el que ens uneix i realçar allò que és genuí és una bona manera de seguir parlant català a tota la Franja, de dalt a baix, d’orient a occident: Que no mos face por utilitzar el nostre accent particular i escriure correctament segons els cànons establerts.
Alguns llibres històrics sobre la nostra llengua // Carles Terès
Publicat a Temps de Franja n. 164, gener 2025