En el transcurs d’una acostuma passejada sabatina pel mercat de Sant Antoni de Barcelona a la recerca de viandes diverses, vaig observar uns esplèndids i frescos fetges de rap sota d’un rètol, redactat manualment, amb què es manifestava que es tractaven de fecha. Em van caldre gairebé un parell de
segons (sóc més aviat lent de pensament) per adonar-me que més que una referència a la data d’una hipotètica captura/mort del rap —i del seu fetge—, el rètol era una adaptació textual del català popular de Barcelona seguint la tradició ortogràfica de l’espanyol. Si fa no fa, és el mateix que passa si veguéssem escrit trucha en territoris d’apitxament per designar la femella del porc i no el saborós peix de riu conegut com a ‘truita’ (de riu) a bona part del domini lingüístic. En tots dos casos, la paraula resultant és l’adaptació apressada de la fonètica del català a l’ortografia del castellà té com a resultat final dues paraules amb significat en castellà sense cap relació amb els referents designats: fetge/fecha i trutja/trucha.
Tot plegat em remet a altres mots escrits en grafia castellà que tenen com a referents paraules catalanes que designen diferents aliments i begudes. Així no és gaire difícil trobar en restaurants i mercats populars una sèrie de productes ‘nostrats’ etiquetats com a Olla barrechada, esquechada de bacalao, michana de ternera, monchetas o caracol moncheta.
Suposo que no cal especificar que es tracta d’un seguit de paraules catalanes —curiosament totes de gènere femení— que contenen una fricativa palatal sonora (j/g), una fricativa palatal sorda (x) o una africada palatal sonora (tj/tg), adaptant tots tres sons palatals —inexistents en castellà— amb un únic so africat palatal sord (ch). Un fenomen que també observen en mots propis del castellà de Catalunya, o si més no de l’àrea metropolitana de Barcelona com ara, en grafia castellana: enchegar ‘engegar’, rachola ‘rajola’,…
Publicat a Temps de Franja n. 164, gener 2025