Més enllà de simbolismes

// Francesc Ricart

L’últim diumenge de febrer, com cada any, a Montserrat es va fer la Renovació de la Flama de la Llengua, un acte simbòlic a càrrec d’una entitat de la Federació Excursionista de Catalunya, que enguany corresponia a la de Mataró. Hi vaig trobar Josep Murgades, el filòleg savi de Reus que també és un muntanyenc reconegut i que procura complir cada any amb el «precepte de Montserrat». La trobada i la curta conversa que vam tenir em va fer present el concepte de fidelitat lingüística que va «promocionar» el Dr. Badia i Margarit quan el II Congrés Internacional de la Llengua, l’any 1986 i que ara ens hauria de fer servei.

Casualitats de la vida, que diria aquell, el dia 27 de febrer, l’endemà de Montserrat, el President de l’Academia Aragonesa de la Lengua signava el primer acord normatiu pel qual s’estableix que l’ús oficial del català a l’Aragó seguirà allò que diga l’Institut d’Estudis Catalans o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un acord necessari de gran càrrega simbòlica que, sens dubte, cal atribuir a «l’equip» de l’Institut Aragonès del Català i que cal aplaudir perquè no deixa cap dubte sobre la naturalesa de la llengua ordenada per Pompeu Fabra que parlem a les comarques de la Franja. 

Una altra cosa serà com es passa a l’acció a les nostres comarques a partir dels instruments —vull dir les institucions— i es posen recursos i s’impulsen polítiques adreçades a fer present i impulsar la llengua en tots els àmbits, començant per l’ensenyament i arribant a la vida pública. I és que en el moment tan delicat que viu el català —des de Fraga fins a Maó— ens calen mesures de gran «tonatge» capaces de capgirar la tendència negativa de les últimes dècades que ens aboquen a una situació límit. 

En fi que, si no estem amatents, entre el sentiment de la fidelitat lingüística de Badia i els simbolismes de Montserrat i l’Acord normatiu de l’Academia, se’ns pot escolar la llengua. 

---

Publicat a Temps de Franja n. 157, abril 2023