En el passat mes de maig es despertà al Poble una polèmica al voltant de la cançó popular mequinensana Joaquina la Faiona que «d’alguna manera l’hem agafat [els mequinensans] com una mena d’himne popular», segons el que escriu a la xarxa qui ha iniciat la polèmica a propòsit del caràcter suposadament matxista i patriarcal del text de la cançoneta en qüestió, text que fa: «Joaquina la Faiona té un floriol / i Ramonet la hi toque / sempre que vol, / sempre que vol. / lairun… / lairun… / lairun… / laiiirun.» La música, —si més no la melodia—, d’aquesta cançoneta correspon —gràcies a la informació aportada, en part, per l’amic Paco Copons— a la de la cançó infantil valenciana La Xata Merenguera, una cançó de rogle que en castellà ha estat adaptada tradicionalment com La Chata Melenguera / Belenguera i popularitzada entre nantres en època moderna pel grup Los Titiriteros de Binéfar.
Des d’un punt de vista lingüístic cal comentar que el floriol és, a la valenciana localitat de Cullera i d’acord amb el Diccionari Català/Valencià/Balear, el «Nom humorístic de ses», i que ses és l’«Extrem inferior del budell recte» (=cul), un mot vigent amb aquest significat al llarg del domini lingüístic de la llengua catalana. I encara, per finalitzar aquesta anotació excessivament filològica només recordar que, d’acord amb que anota Joan Coromines en el volum IV del seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, «El val. florí ‘anus’ [AlcM,§ 2), i floriol id [AlcM), igual que l’and. orient, florín ‘vulva’, no vénen de florí ni tenen a veure amb flor més que per una alteració fonètica d’etimologia popular, i probablement són derivats del ll. florus ‘forat’, forare ‘foradar’.» Llàstima que en el seu moment no se sabés recollir aquests dos mots (floriol i ses) en la col·laboració «Aportacions al lèxic eròtic i sexual del parlar del Poble» de l’anuari local L’Angorfa, núm. 2 (2019).
Ara, només recordar que, al meu parer, intentar modificar políticament la tradició no deixa de ser una mostra del pensament woke, i recordar del que ja fa trenta anys es va denunciar, de manera satírica, l’absurditat del que és políticament correcte amb la publicació el 1994 del recull de James Finn Politically Correct Bedtime Stories: Modern Tales for Our Life and Times.
Publicat a Temps de Franja n. 162, julio 2024