Josep De Dios Amill (Fraga, 1910-2002), lo Llangost, el primer bibliotecari i arxiver del Baix Cinca, Joan Surroca Sisó, Antònio Castañ Gómez i l’historiador Quim Salleras Clarió, la tercera setmana d’agost de 1994, es van atansar cap a San Leonardo, un poblet de mala mort de la província de Sòria. Què se’ls hi havia perdut, a uns fragatins de pedra picada, per l’”Ancha es Castilla”?
Els invictos ejércitos del Generalísimo a Fraga
Per entendre-ho cal embotir-se en el túnel del temps. I recular fins a un 28 de març de 1938, a les 5:00, quan les tropes de Juan Yagüe Blanco (San Leonardo, 1891 – Burgos, 1952) aconsegueixen travessar, amb la màxima celeritat, el Cinca de cara ocupar Fraga. El pont de Ferro, que enllaçava ambdues ribes, havia estat dinamitat, el dia abans, en la retirada republicana. Juan Yagüe va haver d’improvisar un pont, fet a base de barques, i fixar un cap de pont. També va ser dinamitada pels republicans la presa de Barasona, a la Ribagorça, amb la consegüent crescuda de les aigües fluvials. El biògraf Luis E. Togores, en l’assaig Yagüe. El general falangista de Franco (2009), diu que mercenaris rifenys, legionaris espanyols i altres forces de xoc, durant dos dies, van quedar aïllades havent franquejat el riu. Togores afegeix que els estols del coronel Yagüe van haver de resistir intensos atacs de l’exèrcit popular: «Va costar sang i valor (…) Però les brigades mixtes 121, 134, 140, 144, 145, 149 i 224, les forces de carabiners i unitats d’Assalt, procedents de Barcelona, foren gairebé aniquilades.»
És probable que el facinerós castellà s’allotgés, una volta controlada la ciutat, en la casa cantonera del número 30 del carrer Major. L’avançament feixista vers el Segrià només es va aturar un pic Lleida fou pràcticament sotmesa el 3-4-38. El 4-4-38 Yagüe va establir el comandament militar a la Casa dels Canonges, a Montagut, una partida d’Alcarràs. En el Segre va quedar parapetat el front de guerra, durant una llarga temporada, amb la qual cosa el coronel amotinat es va estimar més reinstal·lar-se a la capital del Baix Cinca. La Tribuna, l’edifici de ca l’Arellano, ubicat en el número 4 del passeig del Cegonyer, va ser el seu domicili en el decurs de tres mesos. Paco Tejero Costa, un altre historiador fragatí, assenyala que Yagüe també hi va emplaçar la plana major castrense. Així com va gaudir de temps per fer amistat amb famílies fragatines benestants, que havien estat atemorides, l’estiu de 1936, per incontrolats de la rereguarda republicana. A Fraga va quedar confirmada la fama del faldiller leonardense.
A ran de l’imminent atac per l’Ebre de l’exèrcit popular, Togores subratlla que, el 1-7-38, Juan Yagüe va fer recular fins a Casp el quarter del cos marroquí i la legió espanyola. En la tercera estada del conspirador africanista a Fraga, uns dies de tardor de 1938, fou estatjat en el pis de l’estafeta de Correus.
Fígaro en el carrer Major
A un salt de la primera llar de pas de Yagüe hi havia la biblioteca municipal, que dinamitzava Pepe De Dios. De Dios, barber d’ofici, feinejava en el número 12 del carrer Major. En el primer pis del portal de davant mateix, corresponent al número 17, és on arredonia la jornada al capdavant d’un servei bibliotecari que, el 1931, va començar a rutllar.
No oblidem que a les barberies del Paris del XVIII i XIX, sovintejades molt més que ara, és on s’hi feien tertúlies, en les quals es pretenia arreglar el món. Tampoc se’m fa estrany l’existència d’un diari parisenc, inicialment un full satíric i antimonàrquic, anomenat Le Figaro, que vol dir barber en argot francès. Ras i curt, el barber esdevé la metàfora d’aquell que facilita, des de la barberia estant, el debat saludable per anar més lluny en drets socials. Josep De Dios Amill, fill de barber, va popar a casa mateix l’esperit inconformista i lector.
Lo Llangost diu, en el llibre autobiogràfic La verdad sobre Mauthausen (Sírius Edicions, 1995), que va procurar fer cultura i distracció a fi i efecte d’«atenuar el rigor gairebé espartà imposat per les autoritats, que van obligar a tancar cafès, cinemes i llocs d’esplai.» En el darrer tram de la Dictablanda de Dámaso Berenguer i en la brevíssima etapa de govern de l’almirall Juan Bautista Aznar, a començaments del 1931, hi va haver episodis de força inestabilitat social, motiu pel qual foren clausurats temporalment els establiments d’oci. Mesures governamentals d’aquest estil es van reactivar el desembre de 1933, a causa dels avalots anarquistes en diferents punts de la Franja de Ponent.
En el número 27 del carrer Major, primer pis, a tocar de la residència inicial del coronel de l’Ejército de Liberación, s’hi va ubicar, en el període republicà espanyol, un dels casinos de la ciutat, de caràcter progressista, amb servei de cafeteria i una bona oferta cultural i d’esbarjo. Quim Salleras manifesta que el citat casino era un punt de trobada, de ballaruga, de col·loqui, d’exposicions, d’actuacions musicals, amb l’artista-pintor Miquel Viladrich com a alma mater.
Lo Josepet, cafè-biblioteca
El primer fons bibliotecari varen ser donacions de veïns. Per bé que Josep De Dios Amill recalca que la gran majoria dels volums, a partir del juliol de 1936, procedien de tres biblioteques particulars: «Els propietaris de les quals, a l’esclatar el moviment (revolucionari obrer) estaven absents de la ciutat però no fugits.» Pepe De Dios matisa que les cases de les tres famílies van ser assaltades, en el primer moment, per la gernació: «Just vaig arribar a temps per a salvar els llibres gairebé en la seua totalitat (…) la biblioteca es va col·locar en un bar força ampli, que als pocs dies es va veure farcit de prestatgeries curulles de publicacions.» El fenomen de les cafeteries, que ofereixen la possibilitat de consultar llibres, com ara De bat a bat, llibreria cafè de Calaceit, en el Matarranya, d’un temps ençà han pres volada. Fraga involuntàriament es va avançar uns decennis mitjançant lo Josepet, en el número de 2 del Cegonyer, l’espaiosa cafeteria a la qual fa referència lo Llangost. Paco Tejero detalla, en el llibre Fraga. República i guerra civil: un temps per recordar (Institut d’Estudis del Baix Cinca, 2006), que en consonància amb l’ascetisme i la desaprovació de l’alcohol per part dels anarquistes: «Se van tancar totes les tavernes. Sol se va deixar obert lo cafè Josepet, on la clientela no podia prendre begudes alcohòliques.» Incorporar llibres en un bar, en etapes de llei seca, va ser una bona pensada. I és que Manuel Ibañez Escofet, periodista de l’època, remarca que el 99,9% dels milicians de la FAI que corrien per ciutats i llogarrets, per camins i masies, «no sabien qui eren Marx, Bakunin o Kropotkin.»
Llibres, pupitres, figues… i el que no sabem
El pioner dels bibliotecaris fragatins afirma que s’havia enllestit un inventari bibliogràfic per tal que els tres propietaris esmentats poguessin fer l’oportuna reclamació: «No va ser així, perquè els nacionals, en un detall de generositat, li van regalar en la seua totalitat al coronel Yagüe.» Quim Salleras afegeix que, segons una altra versió, qui va lliurar la biblioteca al sinistre capitost fou l’ajuntament fragatí en agraïment per haver foragitat els rojos de la ciutat. Fos qui fos, Ramón Carnicer Blanco (1912-2007), en l’autobiografia Friso menor. Memorias (Plaza y Janés, 1983), confirma la usurpació de la biblioteca del carrer Major. Ramón Carnicer, natural del Bierzo, va viure l’episodi en primera persona, en el seu pas per la Fraga de 1938, mentre exercia d’oficial de Correus, mobilitzat per les tropes sollevades.
Juan Yagüe hagués pogut rebutjar l’obsequi i castigar els aduladors, que el rondaven, per tractar-se d’un robatori amb tots els ets i uts. Però quan Yagüe se’n va adonar que una biblioteca pública era un referent de cultura, transmissor de prestigi, no va tenir cap inconvenient a acceptar els llibres i els complements de suport (mobles, làmpades, objectes menors… ). El sediciós del 17 de juliol es va situar, per tant, a l’alçada del pispes. L’embalum fou adreçat vers la Capitania General de Burgos. Des de la capital dels insurrectes es va fer una primera tria del pillatge. El fons documental que la VI Región Militar va descartar fou tramès a San Leonardo. Així doncs, Yagüe en persona va inaugurar, el 1941, la biblioteca local amb bona part del material espoliat. Fraga va quedar sense biblioteca ni bibliotecari. Fet i fet, la tardor 1937, De Dios fou convocat a la Caixa de Reclutes de Barbastre de cara ingressar a l’exèrcit popular. I, el març de 1939, va exiliar-se: era d’allò més recomanable per a un militant actiu de la CNT amb el seu perfil.
La lleva dels resilients
Per a la Causa General franquista, iniciada el 1940, Pepe De Dios fou un dels membres del Comitè Revolucionari de Fraga. Lo Llangost, en el citat llibre de memòries, escriu que el seu lligam amb el Consell Municipal de Fraga (1936-38), l’equivalent a la Casa de la Vila, fou estrictament cultural. Humanista, bon conversador, sociable, amant de la música i de la bicicleta… així defineix Salleras a De Dios. Recomençar una nova vida a la tètrica Espanya dels 40 era una decisió d’alt risc per a un republicà derrotat. Sigue com sigue, lo Llangost se les va enginyar per tornar a Fraga el 1947. I per procurar anar fent la viu-viu en la grisor del franquisme.
El botí que es va endur el Carnisser de Badajoz contenia llibres de Miquel Viladrich, de José Salarrullana i d’altres il·lustres ciutadans, segons Quim Salleras, documentació que mai ha pogut consultar. Salleras recalca que també van trobar-se a faltar peces d’art del museu, integrat en el casino del carrer Major: «Hi havia quadres de Viladrich, escultures, vestits de fragatina amb mantons i una biblioteca particular.» El saqueig va tenir continuïtat al col·legi públic de primària, situat en el tossal de Sta. Anna, on gran part del mobiliari escolar va esfumar-se. Ramón Carnicer assegura, en les seues memòries, que un Yagüe «colèric i expeditiu (…) havia donat l’ordre de carregar el contingut d’aquella escola, moderna i curosa, i dur-lo cap al col·legi de San Leonardo.» Josep Samà Calucho, l’únic mestre de l’escola (els altres ensenyants havien estat cridats a files), va quedar profundament disgustat. El vell Josep Samà, excombatent de la guerra de Cuba, és lloat per Carnicer com «un pedagog amb estil, en la via de l’observació i experimentació detallista, aliena a teories pedants.» L’edat avançada de Samà no va impedir que el franquisme també el depurés sense miraments.
Altres desaparicions es van produir en la sala de festes Brunito, en el número 4 de la costa del Cegonyer, transformada temporalment en magatzem comunal de fruita. Atès que el coronel de l’Ejército de Ocupación, també va rampinyar les reserves de figues, la principal explotació agrícola de l’aleshores a la comarca. Tejero especifica que Juan Yagüe, al final de la guerra, «va aidar que Fraga fos inclosa al programa de Regiones Devastadas.» Es tractava d’un servei de reconstrucció de poblacions destruïdes pel conflicte bèl·lic espanyol, que es va implementar parcialment a la capital del Baix Cinca.
L’enciclopèdia que li tenia el cor robat
El cas és que, gairebé sis decennis més tard, lo Llangost i companyia, es van presentar a la biblioteca pública de San Leonardo per conèixer on havien anat a espetegar els llibres fragatins del 38. La colla dels quatre van fer un bot quan va ser justament Carmen Yagüe Martínez de Campos, la filla del lladregot falangista, qui els va atendre. Carmen Yagüe, aleshores la bibliotecària, va explicar que, amb motiu d’una copiosa adquisició de novetats editorials, a finals dels 80, la majoria dels llibres sostrets de Fraga foren arraconats en el recambró dels mals endreços. Carmen va confessar que es tractava de publicacions atrotinades, que feien més nosa que servei. Tant és així que els curiosos tenien l’opció endur-se’ls de franc per tractar-se de material obsolet. I que, per acabar de reblar el clau, en aquests exemplars no hi figurava cap exlibris ni altres segells vinculats a Fraga. Alhora va precisar que els llibres més valuosos foren redreçats al govern militar de Sòria. I que des de la biblioteca d’aquesta comandància, més tard, els van trametre a l’Archivo General Militar de Madrid. No obstant això, De Dios va fer un segon bot quan va poder contemplar, en viu i en directe, l’enyorada Història Universal de Cesare Cantù en la secció de les enciclopèdies. Els ulls li feien pampallugues. La desena de toms que havia consultat, per activa i per passiva, Pepe De Dios, en la seva joventut, romanien segrestats a San Leonardo.
Més d’un veí em diu que en la barberia que va regentar lo Llangost, fins a una tardana jubilació, sempre hi va tenir llibres per a disposició dels assidus. No passem per alt tampoc que l’any 1940, engarjolat en un centre militar de Dijon (França), sota custodia nazi, no va vacil·lar a l’hora d’improvisar una discreta biblioteca pels interns. Josep Galan, en Les motades de Fraga (Institut d’Estudis del Baix Cinca, 1994), ressalta que la nissaga dels Llangost va adquirir el renom per «la seua agilitat, pujant, baixant i saltant (…) per semellança amb els salts del conegut insecte.» Galan afegeix que no hi ha cap base fiable a propòsit de l’esmentada motada.
La cara i la creu
Josep De Dios Amill va esquitllar, en temps regirats, enormes adversitats amb la fermesa d’una figuera. Precisament de figuier, l’arbre de les figues en francès, deriva fígaro. El coratge demostrat per lo Llangost i la dèria sana pels llibres, el va convertir en un convilatà admirable. Fraga va oblidar dedicar un homenatge al més romàntic dels bibliotecaris que mai ha existit als Països Catalans. A les antípodes, Juan Yagüe ha passat a la història com l’exemple de la brutalitat. Yagüe va ser el nom del principal hospital de Burgos fins el 2012. Molts alts càrrecs militars de Franco han estat uns semidéus intocables de la vida pública, davant la passivitat dels diferents governants del règim el 78 i de la llei de memòria històrica, promulgada el 2006.
El goig del Llangost per propagar la lectura, els anys 30, també contrasta amb l’escassa sensibilitat de María José Barrafón Satorres, regidora fragatina de cultura, amb l’ús parlat i escrit de la llengua genuïna de la Franja de Ponent. Salvador Dalí ens va revelar que per arribar a ser universal: «cal partir d’allò que és ultra local.»
Per cert, Carmen Yagüe Martínez de Campos va assegurar al quartet d’expedicionaris fragatins que les figues de ca Bruno Galícia Catalan foren distribuïdes entre els famolencs veïns de San Leonardo, els quals se les van cruspir a cremadent.
