La música ha marcat de manera molt positiva la família calaceitana Esteve Ferrer. El pare, Ángel Esteve, s’hi va vincular des de ben jovenet a través de la Rondalla de Calaceit que es va formar cap al 1957, on ell actuava com a cantador i guitarrista. De l’agrupació juvenil local, seixanta anys més tard, només en sobreviuen quatre membres: Jaime Colomer, llaüt, Ramon Valls i José Luis Colomer, bandúrries i l’incombustible Ángel.
Darrerament, he publicat la biografia de l’enginyer Carles Montañès sota el títol, “Qui va ser realment Carles Emili Montañès?”. El llibre ha estat publicat per l’editorial Galerada de Barcelona i amb el segell de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest gran personatge, malgrat que va nàixer a Barcelona, sempre es va sentir fill de Massalió d’on era originaria la seva família paterna.
Carles Emili Montañès i Criquillion (Barcelona 1877 – Madrid 1974) fou un enginyer industrial, d’un gran dinamisme, que impulsà grans projectes i sabé moure’s bé en els ambients polítics i empresarials. Creà l’antecedent de la línia del Vallès dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Convencé a l’enginyer nord-americà Frederik S. Pearson perquè aconseguís el capital necessari i creés la companyia Barcelona Traction, Light and Power (“la Canadenca”), que fou decisiva per a l’ús de l’electricitat en la indústria catalana. Després de la mort prematura del Dr. Pearson, s’abocà a la política com a diputat del districte de Vall-de-roures (1916 – 1923) i assolí inversions en infraestructures per a la comarca del Matarranya.
Sant Antoni Abad, patró dels animals, és un sant molt venerat i popular a totes les viles del Matarranya i la seua festivitat està plena d’elements populars religiosos i profans: les plegues, les subhastes, les fogueres, les diableres o diablets, els ditxos, les representacions, els majordoms, els altars del sant, els tres tombs, els animals, el pa beneit, l’esquellada… Alguns d’ells que s’havien perdut amb el pas dels anys, s’han recuperat durant les últimes dècades del segle passat.
La família d’un republicà represaliat a la Guerra Civil busca les seues restes en una tomba col·lectiva
// Lluís Rajadell
La pista de Joaquín Ferrer Alaber, un moliner de Torredarques compromés amb la II República, es perd l’abril de 1938, quan tenia 38 anys, en plena ofensiva franquista sobre Aragó. Amb les tropes republicanes a la desbandada, va ser detingut pels franquistes per haver estat secretari del comité revolucionari de Ràfels. Després de la detenció, el seu destí és un absolut misteri que la seua família confia en aclarir 83 anys després amb la projectada excavació d’una fossa comuna contigua al cementiri de Vall-de-roures on, segons un informador, Ferrer podria haver estat enterrat després de la seua execució extrajudicial per culpa d’una denúncia.
A propòsit de la publicació de La llengua escapçada
// Esteve Valls**
Fa només dues dècades, en un moment en què a les comarques de la Franja hi havia el percentatge més elevat de població amb el català com a llengua inicial de tot l’àmbit lingüístic, el mestre fragatí Josep Galan, demostrant una clarividència envejable, ja va advertir que, en realitat, l’estat de salut de la llengua catalana a l’Aragó era «crític», i es lamentava que la manca de prestigi associat a les varietats locals era una amenaça per a la seva viabilitat futura en un món que avançava decididament cap a l’homogeneïtzació econòmica, cultural i lingüística.
Era fosc, no recordo l’hora, ni el dia, ni tan sols el mes. El telèfon va sonar i la veu afable d’en Galan em va convidar a participar en un nou projecte amb els meus escrits. Jo em trobava desbordat de feina i, a més, cada cinc setmanes suava sang per confegir un ‘Viles i gents’ potable. El columnisme havia estat per a mi un bany de realitat respecte al que significava escriure. No vaig veure’m en cor de comprometre-m’hi.
Vet aquí, però, que 32 números més tard, el desembre de 2003, en Miquel Blanc em passava el testimoni de la seua columna. Així va començar la meua relació seriosa amb aquesta revista, amb la pretensió d’esmolar paraules amb la mateixa traça com havia esmolat eines de tall sota el mestratge de mon pare.
Corrien els darrers mesos de l’any 2000. En les habituals trobades culturals que organitzaven les associacions de la futura Iniciativa Cultural de la Franja començava a circular el rum rum de perquè no fèiem una revista en català que donés veu i es fes ressò de la vida ciutadana i cultural de totes les comarques de la Franja.
Tradició editorial ja n’hi havia en cadascun dels nostres territoris. Al llarg de la dècada dels 80 van aparèixer les revistes Desperta ferro!, publicada des de les comarques de Llitera i Ribagorça; Batecs, al Baix Cinca, i Sorolla’t!, al Matarranya, a més de nombroses publicacions locals, de periodicitat variable i vida efímera.
El nou projecte començà a prendre cos a finals de l’estiu de l’any fundacional, arran d’una reunió a la terrassa del bar TJ de Fraga, convocada i dirigida amb mà de ferro per Josep Galan Castany, president de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, ànima i principal impulsor de la nova revista.
Tal com vam destacar en l’entrevista publicada al número 126 (gener de 2016) de Temps de Franja, Josep Mauri i Gràcia, nascut a Barcelona el 1932, va viure part de la infantesa —de 1936, en esclatar la guerra civil, a 1940— al poble ribagorçà dels seus progenitors, Casserres del Castell. D’aleshores ençà s’ha sentit compromès amb aquesta població ribagorçana, deshabitada de fa dècades.
El 8 de desembre, vam visitar el domicili de Josep Mauri, a Sant Just Desvern, per fer-li lliurament del guardó que els acredita —a ell i al seu fill Francesc— com a mereixedors del Premi Franja Cultura i Territori de 2013 que els atorgà Iniciativa Cultural de la Franja. Es va aprofitar l’avinentesa per fer-li una breu entrevista.
