Una vintena de famílies republicanes de Peralta de la Sal es van estimar més abandonar cuitacorrents el poble quan les tropes franquistes, cap a la tardor de 1938, s’acostaven perillosament a l’Alta Llitera. Només travessar la frontera francoespanyola, a les darreries de gener de 1939, dones i homes foren separats, per indicació pel Cap d’estat francès Édouard Daladier. I redreçats a camps de concentració ubicats al Rosselló i a Occitània. Així doncs, la muller i les dues filles d’una família peraltina van anar a raure en el sector femení d’un dels camps. I el marit i l’únic fill de la mateixa família en l’emplaçament masculí del mateix o d’un altre dels camps. Sigue com sigue, el matrimoni va quedar trencat: no tenien manera de comunicar-se. El pare de família no s’havia mogut de Peralta, fins llavors, atès que tenir un dit esgarrat va ser suficient, entre les files republicanes espanyoles, per quedar exclòs de la guerra del 36.
En una data inconcreta de començaments de la dècada dels 40, part dels residents en els esmentats camps foren desplaçats en trens cap al nord de França. Les dones solien ser col·locades en un dels primers vagons del comboi. Els homes, en el vagó de cua, sense que ni uns ni altres sabessin, en molts casos, que anaven en el mateix tren. Ans al contrari, tot feia témer que aquell viatge França endins separaria l’exiliada família per una llarga temporada.
El fill es va encabir en un seient vora la finestra. I badava contemplant com els paisatges anaven canviant a mesura que la locomotora avançada per l’hexàgon. En l’incís de travessar un pont llargarut i encorbat, el fadrinet va observar incrèdul, a bord del vagó, que una de les seues germanes també s’encantava guaitant per la finestra. Aquells peraltins de la diàspora es van poder retrobar gràcies a la morfologia d’un pont i al bon ull del xicarró.
Ben mirat, aquell pont va superar la seva funció inicialment estructural: va esdevenir tanmateix el nexe d’una reunificació familiar. La providència? Els misteris de la vida.
