«Si algú es va pensar que els rius i les muntanyes eren de tothom, anava ben distret. Els que s’ho van apropiar tot es presentaren el 1957 amb el nom d’ENHER.» Ho descriu així Francisco Carlos Solé Llop, un dels «veïns temorencs i incrèduls» del Faió (Baix Matarranya) de fa més de mig segle.
Francisco Carlos Solé, llavors un jovencell de 17 anys, va ser testimoni del pànic ambiental que va suscitar l’ocupació, des de començaments de novembre de 1967, del poble ebrenc per part de la Guardia Civil. I, sobretot, de les intimidacions de la Benemérita, encanonant en alguns casos, per forçar el desallotjament dels convilatans. Rere aquestes cruels disposicions, que també s’havien pres a Mequinensa, pocs anys abans, hi havia José González-Sama García, governador civil de Saragossa (1965-1970). Solé, en el llibre Fayón. Imágenes y palabras (1984), apunta que gent gran, canalla, malalts, van ser evacuats sense miraments de la llar familiar.
A mitjan novembre de 1967 va ploure a bots i barrals sobre Faió i la contornada. Als de l’ENHER els va anar com l’anell al dit per definitivament foragitar, amb el suport d’una gernació de guàrdies civils, les darreres trenta i escaig famílies, que es negaven en redó a ser expropiades la vila riberenca. Els de l’Hidroelèctrica van esbombar el rumor que, en un tres i no-res, podia obrir-se una bretxa en la presa de Mequinensa. Qui més qui menys va recordar que, durant la construcció de l’embassament, s’hi va detectar una esquerda, que no va ser fàcil reparar. Sense passar per alt que es tracta d’un pantà emplaçat en un indret carbonífer, amb corredors a tort i a dret.
La complicitat del comandant
El desfigurat curs fluvial de l’Ebre, causat per la sobtada crescuda, va desvetllar sospites a tres faioners de soca-rel. Per treure’n entrellat van arreplegar un taxi fins al pantà de Mequinensa, llavors a 8 kilòmetres (actualment, a més del doble). Allà van observar que Faió no estava quedant colgat pels ruixats persistents de la setmana, sinó perquè les comportes de la presa de Mequinensa estaven obertes de bat a bat. Amb el mateix taxi es van arrimar al pantà de Riba-roja, emplaçat més avall, i van comprovar que les comportes estaven tancades. Els veïns esmentats van deduir que es tractava d’una imprudència de l’ENHER. A les petites de la nit, malgrat l’hora intempestiva, van anar de bona fe a comunicar-ho als tricornis. Els va atendre un caporal, que només adonar-se que la farsa havia estat destapada, es va enrabiar. Tant és així, que va endinyar un cop de puny al que duia la veu cantant. El faioner agredit que va anar per terra, mentre l’ofès comandant assegurava que estaven dient mentides.
Què volen aquesta gent?
Ho van corroborar els més vells, coneixedors de la fisonomia del riu. Josep, exbatlle, va dir, en un diari basc, que de seguida «van veure que la forma de pujar el nivell no era de resultes d’una avinguda i, per tant, que els havien enganyat.» Consegüentment, una de les fadrines de la Sociedad Recreativa y Cultural Fayonense d’aquell temps, va recalcar, a la premsa aragonesa, que els darrers veïns van haver d’abandonar-ho tot, a correcuita, un divendres 17 de novembre al tardet. Duent la documentació personal, diners «i res més», per indicació taxativa de la Guardia Civil, foren aviats amb nocturnitat i traïdoria.
La impressió que li va causar a una mare de família fou tan bèstia, que va perdre temporalment la parla. Una embòlia? Un vessament cerebral? D’un dia per l’altre les illes fluvials, terrasses, meandres, passos…, d’un quotidià horitzó de tants convilatans, van esdevenir un paisatge irreconeixible: una immensa llacuna. «Van negar Faió sense avisar. El pitjor és que les autoritats ho sabien», va ressaltar Sebastià, un faioner que llavors tenia cap a 30 anys, en l’esmentat diari basc. Sebastià va afegir que tant la seua dona com sa mare, el dia de Nadal, només ploraven: «No van menjar res.»
«De matinada han trucat. / Són al replà de l’escala. / La mare quan surt a obrir / Porta la bata posada./ Què volen aquesta gent?» És un fragment poètic de Lluís Serrahima, escrit aquells anys, a ran d’un altre succés paregut del franquisme. Maria del Mar Bonet no va vacil·lar a musicar el poema, que amb el temps ha esdevingut una cançó popular.
Perdre-hi bous i esquelles
Àngels, que aleshores era un xiqueta, detalla que a mesura que el riu empantanegava Faió, s’anaven desplomant les cases pairals. I les que es van mantenir dretes, en un cantó de l’embassament, de seguida se’ls va tallar la llum, foren tapiades i custodiades pels benemèrits. I, posteriorment, dinamitades: era un gra en el cul que calia arranar. L’aviram i el bestiar, concreta l’informant Àngels, van morir ofegats, els conreus més fèrtils van esfumar-se, les collites es van malmetre. Així com la maquinària i les eines de llaurar, els rebosts, les explotacions forestals, les pertinences particulars, els arxius municipals i parroquials. El canonge Sebastián Cirac, vinculat a Faió, ho va qualificar de tragèdia: «èxode, fang, gent desesperada, camions que van i venen (…) la Guardia Civil no va ordenar que es rebaixés el nivell de les aigües.» Cirac, que exercia de catedràtic a la Universitat de Barcelona, va manifestar que La Vanguardia li va rebutjar més d’un article, tant abans com després del sinistre. Ras i curt, la censura franquista se’n va encarregar de no fer-ne ressò.
L’estació de tren original de Faió tampoc es va escapar de quedar engolida. Fou reubicada a la Pobla de Massaluca (Ribera d’Ebre), a 5 kilòmetres. En paral·lel, la presa va impossibilitar la continuïtat de les explotacions mineres de lignit i de pedra. I va engegar a rodar l’activitat empresarial que se’n derivava, com ara el transport fluvial. També es va esmunyir, en la gran bassa, el tradicional camí de sirga, amb el qual s’inspira Jesús Moncada per fer literatura d’alta volada. Ras i curt, l’Ebre va quedar esglaonat i barrat a Mequinensa i Riba-roja. I, en aquesta alçada, va deixar de ser navegable. Amb aquestes, el pas de barca cap a Almatret i altres punts, també va quedar esgarrat.
Revolta de bruixes
El daltabaix d’aquella tardor a Faió no va quedar exempt de gestos de rebel·lia. Encendre fogueres i acordonar carrers, de cara impedir els pas de camions destinats buidar les cases, foren accions improvisades, en bona part, per dones que van desafiar, entre plors, uns cossos policials, que de seguida van demanar reforços. Decennis abans, el 1933, les encaixonadores fragatines de figues, havien impulsat una sonada protesta en favor d’unes millors condicions de feina. I el 1909, mares de família barcelonines van desencadenar un gran rebombori a fi i efecte d’impedir l’embarcament dels marits cap a la guerra del Marroc.
Des de 1914 la idea d’embassament, en aquests verals, feia ballar el cap a l’empresari Frederick S. Pearson. Però no serà fins a la dècada dels 50 quan el govern espanyol de torn desempolsegarà el projecte entorn les possibilitats elèctriques de l’aigua dolça. Si bé el pantà de Mequinensa (1964-66) i de Riba-roja (1958-67) estaven enllestits, la notòria oposició veïnal de Faió, retardava activar l’objectiu principal: rendibilitzar al màxim la presa. Els contractes de producció d’energia d’ENHER envers Électricité de France així ho exigien.
L’«iros» i els «crios»
«Tenéis que iros», vaig entendre que em deia, amb cara de males puces, el veí romanès del pis de davall, que també inclou el celobert, quan vaig obrir la porta de casa. «Tienes crios», és, de fet, el que em va preguntar. Vaig trigar un incís a interpretar-ho. No sabia que estava passant. El cas és que just abans de sopar amb els fills, llavors uns trapelles, un d’ells va llençar quelcom per la galeria. I va anar a raure a l’esmentat celobert, propietat del romanès. L’home va pujar molest per bé que va deduir que es tractava d’una criaturada. Feia tot just una setmana que vivíem en aquell domicili. En l’instant de signar l’adquisició se’m va detallar que els primers residents, també de l’Est europeu, foren desnonats un any i mig abans. Això explica el bot que vaig fer, quan em va semblar escoltar del veí malcarat, en un castellà macarrònic, que toquéssim el dos. I és que vaig tenir la sensació que els antics propietaris havien començat una ofensiva per recuperar l’habitatge, amb la qual cosa s’estava produint una primera amenaça. Van ser uns estranys segons, entre l’«iros» i els «crios», amb esbufec final. Si per tan poca cosa, vaig sentir un ai al cor, és dificilíssim imaginar la sotragada d’aquell novembre a Faió.
Els brontosaures
Rondalla per a infants innocents és un poema estrambòtic de Miquel Desclot, enllestit en el tombant de règim, de resultes de la repressió i l’arbitrarietat: «Em cansa l’home del sac,/ colac, bufac, entrampolicac,/ i acabo per maleir,/ colí, bufí, entrampoliquí,/ tots els seus llocs brontosaures,/ colaures, bufaures, entrampolicaures,/ Que m’assenyalen amb l’ungla,/ colungla, bufungla, entrampolicungla,/ m’amenacen amb la porra,/ colorra, buforra, entrampolicorra,/ m’amaneixen la traveta,/ coleta, bufeta, entrampoliqueta.» La impotència es transforma en creativitat. L’acceptació, a diferència de la resignació, és una postura activa, que evita fer-nos mala sang.
En un cul de sac
El Faió de nova planta, assentat en el pla de Vintem, a uns kilòmetres del poble inundat, ha quedat en un cul de sac i amb el terme municipal retallat. Les comunicacions són pèssimes. No hi ha indústria. I ha passat a engrossir la buidor rural de tants micropobles. Faió va arribar tenir 1.800 habitants, un segle enrere, pels 400 actuals. Reus, Mequinensa, Mora d’Ebre, Fraga… és on van anar a raure part dels faioners de la diàspora.
En nom d’un suposat progrés les aigües es van empassar un Faió dinàmic i joliu. Pel gaudi i l’entreteniment de jubilats i de pescaires europeus, els silurs foren introduïts il·legalment cap als anys 80. Es tracta d’uns peixots bigotuts que han provocat l’extinció de la fauna aquàtica autòctona. Massa sovint fatalitat i modernitat van de bracet.
Va ser una matinada tètrica que ha quedat impregnada en l’imaginari faioner. El 60è aniversari dels fets, que es compliran la tardor de 2027, és una oportunitat per dignificar la memòria col·lectiva.